Al marge de la UE

La Vanguardia en català | 28/08/2015 - 00:00h


Ignacio Martínez de Pisón


Els polítics comencen a posar-se d'acord que cal reformar la Constitució, però a Convergència no en volen ni sentir parlar. Per descomptat, els sembla irrellevant que Convergència mateix contribuís a redactar-la i que més del noranta per cent dels catalans l'aprovés en referèndum. Entre aquests votants suposo que hi havia Artur Mas i alguns dels seus consellers, però a ells ves què els importa: fa anys que consideren que la Constitució és paper mullat perquè (diuen) bona part dels catalans actuals no van tenir ocasió de votar-la. En el relat mític del nacionalisme hi ha una Catalunya eterna, ina­movible, fidel a si mateixa, i una altra de volàtil, esmunyedissa, subordinada als vaivens del moment: no es discuteixen els bombardejos borbònics de fa tres-cents anys com a font de legitimitat, però es nega tota validesa a un referèndum d'en fa només trenta-set. Que algú em corregeixi si estic equivocat: queden vius més catalans que van votar el 1978 que catalans que van patir la derrota del 1714.

Suposo, així mateix, que Mas i els seus consellers eren també entre els votants que el 2006 van ratificar l'actual Estatut, en què figura l'Estat espanyol com a marc polític del qual Catalunya forma part. Han passat només nou anys des d'aleshores, i per tant deuen quedar molts votants vius. Quina és en aquest cas l'­excusa que esgrimeixen els nacionalistes per no sentir-se concernits? Que si els articles modificats pel Tribunal Constitucional no tenen validesa, tampoc no en té gaire l'article que defineix aquest marc polític. Tornem al pensament màgic: amb quina facilitat s'estableix una continuïtat amb el passat remot i es nega legi­timitat a un vincle que data només d'ahir o abans-d'ahir.

Ara es tem en vigílies d'unes elec­cions que els convocants han qualificat de plebiscitàries. Si guanyen els partidaris de la independència, entrarem en "territori desconegut". Això no ho dic jo. Això ho va dir Artur Mas, que en una altra ocasió va anunciar que pel camí ensopegaríem amb el que va anomenar "incerteses". Quin pla: aquest senyor ens vol portar a un territori desconegut ple d'incerteses. En qualsevol lloc del món, una candidatura que pro­posés una cosa així tindria dificultats per aconseguir les firmes necessàries per ­presentar-se.

Però no tot seran incerteses en cas de victòria independentista. Tingueu la seguretat que, l'endemà de l'eventual decla­ració d'independència, Rajoy no vindrà a fer lliurament de les claus dels edificis de titularitat estatal ni organitzarà una festa de benvinguda amb els altres vint-i-set presidents de la UE. Això no és una incertesa: això és una certesa. Descartat aquest escenari, cap dels que vindrien després no ens col·locaria en una situació millor que l'actual. Un d'aquests escenaris (que fa uns mesos semblava impensable i ara ja no) és el d'una Catalunya independent però ­impossibilitada per accedir a qualsevol font de finançament, mancada de reconeixement internacional, exclosa de l'ONU i de la UE. Un Estat fallit, en definitiva. Es parla poc d'aquells països que van in­tentar independitzar-se i es van quedar a mig camí, en una mena de terra de ningú, però n'hi ha uns quants de repartits pel món, alguns a la vora de la Unió ­Europea. Com Transnístria, una franja de terreny a l'oest d'Ucraïna que viu des de fa un quart de segle al marge de la his­tòria. O com la República Turca del Nord de Xipre, que comparteix territori amb un soci nostre de la UE i encara fa més temps que espera sortir d'aquests mateixos marges.

Sí, ja sé el que en aquest punt de l'article deuen estar pensant els lectors independentistes: un altre unionista atiant el discurs de la por! Doncs sí, esclar que tinc por. La mateixa por que van tenir els na­cionalistes de Nova Aliança Flamenca (que a Brussel·les comparteixen grup parlamentari amb ERC) quan, després d'escoltar fa un any i mig les advertèn­cies dels comissaris europeus al Govern català, van renunciar a la independència de Flandes per no córrer el risc de quedar fora de la UE. La mateixa por que ha portat el PNB d'Iñigo Urkullu a evitar els atzucacs i moderar les seves aspiracions sobiranistes, cosa que li ha permès consolidar la seva hegemonia en les institu­cions basques mentre Convergència (socis seus a Europa) s'esfilagarsava en cada nova convocatòria electoral. La mateixa por que fa que ­altres partits nacionalistes s'abstinguin d'embarcar-se en cap mena d'aventura antieuropeista mentre esperen a veure com el nacionalisme català, sol contra el món i desdenyós del dret internacional, s'acaba estavellant contra el mur de la ­realitat... El diccionari de la RAE defineix por com a "pertorbació anguniosa de l'ànim per un risc o mal real o imaginari". Vull pensar que, en aquest cas, el risc i el mal no passaran mai de ser imaginaris a ser reals.