ARTICLES
28 agost 2015 2.00 h

VUITS I NOUS

Anys

MANUEL CUYÀS

Avui faig anys. Una acumulació excessiva. Ho veuré? Assistiré a la proclamació d'una Catalunya independent i a la posterior construcció d'un nou estat? Hi ha gent de la meva edat que aquestes preguntes els torturen. “No em vull morir sense viure-ho.” Jo, per precaució vital, no dramatitzo tant. El procés serà llarg i tindrà molts entrebancs, vull dir que em sembla que res no serà tan fàcil ni curt com alguns es pensen. Les eleccions programades per d'aquí un mes indicaran on ens trobem, i a partir de llavors caldrà treballar molt.

A casa érem “separatistes” quan ningú no ho era i no es podia dir. Ara, assistint a actes de caire independentista, em trobo antics companys de classe. Si llavors m'haguessin expressat les seves inquietuds hauríem pogut fer una bona colla conspirativa. Potser no deien res per por, però jo més aviat penso que són conversos. Ben mirat, també jo sóc un convers. Amb l'adveniment de la democràcia vaig formar part del contingent que va creure que la convivència amb Espanya era possible. Les successives decepcions que ara no cal enumerar perquè són del domini públic des de la sentència de l'Estatut del 2010, m'han tornat a la posició inicial. No ho dic amb orgull. Molt sovint penso que la convivència amb una Espanya respectuosa amb Catalunya hauria estat desitjable. Els meus cognoms indiquen una antiquíssima procedència nòrdica, francesa i germànica, però incorporacions familiars recents, que acaben pesant més, parlen d'Andalusia. Un dia la Carme Forcadell, líder de l'ANC, va reconèixer davant meu: “Em sento més propera a Saragossa que a Tolosa de Llenguadoc.” Deixem ara a banda la derrota del 1714 i les posteriors repressions: jo també. Els marcs mentals treballats pels anys, pels fets històrics, pels notaris, pels capítols matrimonials o per la lliga de futbol pesen molt. El que passa és que aquells amb qui ens hauríem pogut entendre no obliden ni deixen a banda la derrota, per ells victoriosa, del 1714 ni que els assegurem que estem més solidificats amb Jaén que amb Montpeller, per dir el nom d'una ciutat que ens cau més a prop en quilometratge i història.

Es diu que els britànics perden totes les batalles menys l'última. Dispensin la incòmoda terminologia bèl·lica: en quina batalla ens trobem? Sigui quina sigui, ha de dur a la victòria. Si no l'aconseguim nosaltres, que ens fem vells, serà feina de les tropes de refresc. El meu amic Jaume, de la meva quinta, em fa un estimulant regal d'aniversari: “Al món li provaria un estat amb els valors de Catalunya.” Un altre dia hi donarem voltes.