ARTICLES
28 agost 2015 2.00 h

Màxima esperança, màxim coratge

QUIM TORRA

L'amic Vicenç Pedret m'ha deixat llegir aquest estiu la seva tesi doctoral, Historiografia i filosofia política (Tucídides, Maquiavel, Hobbes), dirigida pels professors Sales i Montserrat, i qualificada amb els màxims honors. Certament, aquests tres autors, punyents, lúcids, pragmàtics, ens proporcionen encara avui una autèntica lliçó per entendre la realitat política que ens envolta.

De Tucídides (que sospito és el personatge que més atrau Pedret dels tres) és la cita següent: “La màxima esperança proporciona també el màxim coratge”. I si la portem als nostres dies, si mirem enrere, si mirem els darrers cinc anys passats, si ens aturem un segon a recordar el 9-N, veurem que hi ha motius clars per a l'esperança en la seva màxima expressió, i per seguir avançant endavant, sempre endavant, cap a la independència de Catalunya.

Al llarg d'aquests sis anys i quatre històriques manifestacions (2010, 2012, 2013 i 2014), hem vist un poble abraçar la causa de la llibertat, llum als ulls i força al braç, convençut ja que la construcció d'un país, del seu país, només es pot fer segant cadenes, amb les armes de la voluntat de ser, la vocació de modernitat i d'una certa idea civilitzada d'estar al món, entesa en termes europeus. Senzillament, hem vist un poble normal que vol ser normal.

I aquesta és, sens dubte, la clau de tot plegat. Miracle? En absolut, es tracta del simple i natural camí dels pobles que aspiren a ser-ho. Els catalans, la gran majoria dels catalans, ha tornat a trobar-se en la cruïlla de camins de la nostra història: uns ens porten a l'Estat espanyol de sempre, incapaç de plantejar ni una sortida al no a perpetuïtat a què té condemnades les reivindicacions catalanes; els altres camins, en canvi, ens porten al món. I han, hem escollit, el món. Amb tota l'esperança.

La diferència amb el catalanisme d'antany és que aquesta recerca a la normalitat ja no passa per voler un país moderadament lliure. Hem après dels errors. Sentit comú de nou –una altra de les eines que l'independentisme ha arrabassat als unionistes– i és que, per què seguir insistint en la via del fracàs? El catalanisme s'ha passat en massa a l'independentisme, cansat de jugar al narcòtic estrateg espanyol, perquè té ganes no només de ser al món, sinó de menjar-se'l. Té ganes de ser!

L'Estat espanyol es desperta avui tenint un problema: l'Estat espanyol. El problema no és Catalunya, sinó Espanya mateixa. Per què els fa por la llibertat? Per què només hi veuen dramatisme quan cal veure-hi esperança? Per què es refugien en la por? “La constitución es la respuesta al independentismo”, afirmen, quan justament és tot el contrari, l'independentisme és la resposta a la Constitució espanyola. El crit ara és Via Lliure a la nostra constitució, la de la República de Catalunya.

No hi ha cap dubte. Volem votar i volem la independència. Cada cop som més a prop de tornar, per fi, a casa. Depèn de nosaltres i estem preparats.

Però alhora aquesta esperança ens ha fet forts, sòlids, decidits. Les incomprensibles traves, l'ús de tota la força de l'aparell estatal, les desvergonyides falsedats que dia sí dia també hem suportat, amb un estoïcisme que Tucídides hauria alabat, ens han encoratjat. Una combinació excel·lent, la de l'esperança amb el coratge, i que necessitarem en els propers mesos.

Tenim a l'abast el que cap generació abans que la nostra havia somniat. Per què? Senzillament perquè som al bell mig del país. Que ningú no s'equivoqui: l'espai central, majoritari, popular, de la Catalunya política, aquell màgic lloc anhelat per qualsevol força política, l'ocupa avui l'independentisme. Per això hem aconseguit, nogensmenys, convertir les eleccions al Parlament de Catalunya en el referèndum que no ens van deixar fer.

El 27-S, millor dit, el mandat democràtic del 27-S, ens situarà a tots en un punt irreversible perquè no només exercirem el dret a l'autodeterminació; ens imposarem el deure a fer-ho realitat. Amb tota l'esperança. I amb tot el coratge.

Tenim a l'abast el que cap generació abans que la nostra havia somniat