Ens hem acostumat, segurament fruit de l’alt nivell de confrontació política i de la bipolarització de posicions, a caure en el mal costum de qüestionar fets basats en criteris o interpretacions. El cert, però, és que en totes les ciències, i la jurídica no n’és cap excepció, una part important d’aquestes esdevé poc qüestionable i els seus principis rectors s’haurien d’elevar a categoria d’axioma, sobretot quan les interpretacions obeeixen a biaixos ideològics.
No és casualitat que Jutges per la Democràcia consideri desproporcionada l’actuació de la fiscalia, que el catedràtic Javier Pérez Royo acusi el TC d’haver trencat el pacte territorial de la Constitució Espanyola (CE) el 2010, que el magistrat i fiscal emèrit del TS Martín Pallín s’escandalitzi per l’arbitrària utilització del dret penal en els actes derivats de l’1-O o que el fiscal emèrit de Catalunya afirmi obertament que el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, s’estigui extralimitant.
Un dels principis que informa el dret penal és el d’intervenció mínima (caràcter fragmentari i d’última ràtio), que entre altres coses ens diu que sempre cal utilitzar-lo en darrera instància, de la manera menys lesiva per als investigats i amb un respecte escrupolós per totes les seves garanties. El dia 19 passat es va fer un escorcoll a les dependències d’Unipost a Terrassa, amb nocturnitat i diria que quasi traïdoria, ja que eren les 6 de la matinada i amb la sola presència en representació de l’empresa del treballador que l’obria i, és clar, quan va arribar el director, la feina ja estava feta; per si no n’hi hagués prou, tant el manament del jutge com la presència del secretari judicial es van demorar 12 hores, una manera de fer que, malgrat estar permesa per la Lecrim, no és l’habitual en la pràctica forense.
El dia 20, l’actuació de la Guàrdia Civil dirigida per la fiscalia espremia encara més la praxi penal i detenia alts càrrecs de la Generalitat sense prèvia citació perquè declaressin voluntàriament a les dependències de la policia o del jutjat: unes detencions que es van fer de 8 a 9 del matí, en algun cas en el moment de portar els fills a escola.
El que va succeir després es pot qualificar sense embuts com una autèntica vexació; els detinguts van prestar les seves declaracions emmanillats, com si fossin criminals, quan fins i tot en els casos d’assassins o violadors la quasi totalitat dels jutges demanen als policies que els alliberin les mans mentre duri la seva declaració.
El Ministeri d’Hisenda ha avortat l’autonomia econòmica de Catalunya mitjançant una ordre i el d’Interior està dirigint l’actuació de la policia nacional catalana, malgrat les reticències del cos dels Mossos d’Esquadra i del conseller d’Interior, ordenant el precintament de tots els equipaments preparats per al referèndum.
Les dues limitacions de l’autogovern català s’han fet sense passar pel sedàs del Senat tal com preveu l’article 155 de la Constitució Espanyola, per evitar així qualsevol tràmit formal d’al·legacions per part de la Generalitat i segur que per evitar que la majoria absoluta popular de la cambra alta quedi en una evident solitud acordant la primera i única intervenció d’una comunitat autònoma de l’època democràtica espanyola.
Per últim, la limitació de drets fonamentals com ara els de reunió, associació, expressió, opinió, comunicació, inviolabilitat de domicili i secret de les comunicacions (Unipost), curiosament drets que per la seva condició de fonamentals són els més protegits per la mateixa Constitució Espanyola en ser els únics susceptibles de recurs d’empara, sumat a la intervenció encoberta dels Mossos d’Esquadra i la seva direcció per part de la Guàrdia Civil (cos de l’exèrcit), situen l’acció de l’Estat espanyol en un clar estat d’excepció.
En aquest cas, la raó per la qual s’actua d’esquena al seu tràmit jurídic és òbvia; cal que passi pel debat del Congrés dels Diputats, i tots recordem que fa pocs dies la iniciativa de Ciutadans de donar suport a les accions repressores del govern estatal van ser rebutjades per la resta de grups parlamentaris.
Venim, a més, d’un clar exemple de desviació de poder del Tribunal de Comptes, que ha reconstituït la inicial querella de la fiscalia contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau, decidint sobre la malversació de fons públics, delicte que havia estat exclòs del procés penal pel mateix TSJC.
Aquest punt és d’una gravetat inaudita, no només per l’arbitrarietat amb què actuen les institucions de l’Estat espanyol, sinó perquè la gran partida de les quantitats que es reclamen pertany a les compres dels ordinadors que es van fer servir el 9-N, i aquests, en la seva totalitat, estan destinats a l’ensenyament dels joves de Catalunya.
Qualsevol jurista, amb independència de la seva legítima ideologia, sap que s’ha pertorbat de manera greu el normal funcionament de les regles de l’estat de dret i els principis fonamentals de la separació de poders.
Aixoplugat en el compliment recte de la llei, el govern espanyol ha trencat l’esperit històric de les normes i de la seva funció, que no és cap altre que regular la convivència escoltant els anhels de la comunitat i evolucionant en funció de les comandes del poble. És així com després d’una dictadura repressiva s’han dictat lleis que han fet possible el divorci o el matrimoni entre parelles homosexuals, per exemple.
Per últim, l’habilitació del TC per sancionar directament i la seva parcial sentència contra l’Estatut de Catalunya que anul·lava articles no anul·lats en estatuts d’altres comunitats, deixa el tan al·ludit estat de dret en un autèntic estat de malaltia terminal.
Aquest cúmul de despropòsits infringeix l’esperit del principi d’igualtat davant la llei que recull la mateixa CE; és obvi que les actuacions descrites evidencien un mal ús normatiu i d’institucions en la mesura en què s’han aplicat de manera diferent al poble de Catalunya, cosa que ha ferit greument la dignitat comuna d’un poble del qual un 80% de la seva ciutadania l’únic que vol fer és introduir un tros de paper en una urna.
