Final de la primera temporada

28/10/2017 03:31

La declaració d’independència de Catalunya que es va fer ahir al Parlament és el final d’una pel·lícula o el final de la primera temporada de la sèrie anomenada El procés? Optaria per la segona possibilitat, encara que això contrasti amb l’eufòria d’uns, l’estupor dels altres i el neguit de molts. Tampoc és un tema menor que aquesta declaració només s’acabés concretant quan l’aplicació de l’article 155 per part del Govern espanyol es veia irreversible, la qual cosa converteix la independència –agradi o no– més en una hipotètica cuirassa tàctica que en un projecte a punt de funcionar, sobretot si tenim en compte que ningú considera factible que el nou Estat pugui exercir ara com a tal, controlar el territori i tenir el monopoli de la força.

És improbable que aquesta república passi del paper a la realitat. I no només per la imposició de les mesures que implica el 155. Això s’haurà d’explicar a molta gent que, de bona fe, creu que la declaració, per si sola, elimina totes les febleses internes i supleix els deures pendents. Mentre els grans errors de Rajoy i del PP han estat portar l’Estatut del 2006 al TC, desoir els greuges de Catalunya i negar el caràcter polític del conflicte català, els grans errors dels dirigents independentistes han estat la pressa, predicar que l’empresa era fàcil i menysprear la manca d’una majoria social més àmplia favorable a la secessió. Ho he escrit sempre i ara no diré el contrari: els resultats del 27-S del 2015 van representar una gran victòria independentista, però no permetien aplicar el full de ruta exprés de Junts pel Sí. Mas i Junqueras haurien d’haver corregit terminis i estratègies.

Els atacs delirants de l’independentisme hiperventilat contra Puigdemont durant les hores en què encara semblava possible convocar unes eleccions si Madrid retirava el 155 m’han entristit i m’han recordat que el sobiranisme en general està, des del primer dia, massa infectat d’antipolítica i de profundes rivalitats partidistes. Al costat del magnífic civisme de les manifestacions de cada Diada i de la il·lusió constructiva per un projecte nou de país, la temptació de la puresa o l’enaltiment d’una suposada coherència absoluta han fet un mal favor a una causa legítima. I han atorgat a la CUP un protagonisme exagerat en detriment d’altres sectors, més partidaris del gris i de la centralitat.

La pregunta que em fa un periodista estranger és obligada: si el Govern Puigdemont no pot defensar el nou Estat naixent, qui se suposa que ho farà? La gent. Aquesta és la resposta habitual. L’escenari en què som des d’ahir –dissenyat pels estrategs que han assessorat Puigdemont i Junqueras– es basa en el fet que hi hagi molta gent als carrers i places. Seria un eventual 15-M sobiranista, allò que altres anomenen el Maidan català, en referència a les protestes europeistes que van tenir lloc a Ucraïna. Llàstima que els estrategs de Palau no pensessin més.