Les persones de la nostra història

28/10/2017 01:05

La publicació en castellà del llibre de Margaret MacMillan Las personas de la historia m’ha reafirmat en una vella idea: que el tarannà, qualitats i limitacions dels dirigents polítics incideixen directament en el curs dels esdeveniments i, per tant, en la vida i interessos de milions de ciutadans que pateixen en la seva pell les conseqüències dels encerts i dels errors dels seus mandataris. Aquests són de vegades persones responsables, amb una formació i una experiència prou lluïdes, uns coneixements que els fan aptes per a la funció que exerceixen i una rectitud de conducta homologable. Però en altres ocasions són uns insensats, amb un bagatge cultural i professional molt minso quan no deficient, un orgull desbordat i unes pautes d’acció francament discutibles.

Tot això ve a tomb de la situació que es viu actualment a Catalunya, que ja he descrit abans d’ara amb diverses notes: 1) Una forta erosió de l’Estat de dret, que repercuteix en una greu disminució de la seguretat ju­rídica, accentuada des del cop d’Estat perpetrat pel Parlament de Catalunya –els dies 6 i 8 de setembre– amb l’aprovació de les lleis del Referèndum i de Transitorietat Jurídica. 2) Relacionada directament amb aquesta minva de la segu­retat jurídica, s’ha generat una accelerada destrucció del teixit econòmic català posada de manifest pel canvi de domicili social de més d’un miler d’empreses, pel descens de la inversió i per la disminució del consum. 3) Simultàniament, s’ha fet evident una fractura social d’insondable profunditat, que divideix les famílies, separa els amics i no deixa intacte cap sector social. 4) I, per completar aquest quadre punyent, creix dia a dia l’angoixa de multitud de ciutadans davant l’enfrontament que pateixen i la incertesa del seu avenir, que els fa abrigar fundats dubtes respecte a les seves expectatives de futur.

(Getty)

No és estrany que aquesta situació provoqui acerbs sentiments, que potser podrien resumir-se en dues sensacions i un desig. La primera sensació seria la de descoratjament. Descoratjament davant la prolongació, setmana rere setmana, d’una situació insostenible que s’expressa en una pregunta: com és possible que haguem arribat fins aquí? La segona sensació seria que estem molt mal manats, ja que els nostres màxims dirigents actuals han donat i donen notòries proves d’incapacitat política, al deixar podrir un problema que s’ha agreujat amb el pas del temps fins a arribar a un punt de no retorn, que amenaça amb minar per molt de temps els fonaments mateixos de la nostra convivència d’una manera que fa uns anys no haguéssim mai imaginat.

En què pensaven els protagonistes d’aquest lamentable episodi quan prenien decisions o bé ometien prendre-les? Van tenir presents, si més no per un instant, els projectes de futur que feien decaure, els plans madurats que avortaven i les esperances fonamentades que esvaïen? Va dir ­Manuel Azaña en la seva última intervenció parlamentària com a president del Govern, l’abril del 1936, aquestes paraules que avui cobren un renovat sentit: “Quan s’està al capdavant d’un gran poble (...), l’ànima més frívola es cobreix de gravetat pensant en la fecunditat històrica dels encerts i els errors”. No sembla, per desgràcia, que els nostres actuals dirigents siguin gaire cons­cients de la repercussió de les seves accions i de les seves omissions en la història indi­vidual, particular i concreta de cadascun dels seus conciutadans.

Uns es justifiquen fent solemnes apel·lacions a la independència de la pàtria, a la voluntat del poble prioritzada pel principi democràtic, als greuges històrics que aquest poble ha patit i a l’espoli per ell experimentat. D’altres fan el mateix proclamant, com si d’un dogma es tractés, la intangibilitat de la Constitució, la supremacia de la llei consagrada pel principi de legalitat, la indivisibilitat de la sobirania i la unitat de la pàtria. Però els uns i els altres obliden que aquestes idees, principis i regles no són expressió d’uns dogmes absoluts que han de prevaler en tot cas sobre qualsevol altra consideració, sinó que, atenent-se al seu valor merament instrumental, han d’articular-se i conjugar-se en funció del que constitueix, en cada moment històric, el fi últim de l’acció política: preservar la pau i la justícia per a tots els ciutadans sense distinció, per ser cada un d’ells el subjecte únic i irrepetible de la seva pròpia història, per la qual cosa no hi ha Déu, ni pàtria, ni idea que se li pugui imposar si no és per ell lliurement acceptat.

Per tant, les persones que avui protagonitzen la nostra desventurada història recent –les persones de la nostra història– ens han portat a la vora del precipici amb una frivolitat sostinguda i un menyspreu des­carat per la realitat dels fets que fan por. Perquè han posat, volguda i reiteradament, les seves idees i creences, així com els in­teressos dels seus respectius partits, per ­sobre dels ciutadans concrets als quals es deuen, pertorbant la seva pau i posant en risc els seus interessos. La història els passarà comptes.