full de ruta

El franquisme, a poc a poc

david marin - 

El franquisme no desapareix de sobte, sinó a poc a poc. No se m’acudeix una metàfora més exacta del que va ser el canvi de règim que el que ha passat aquestes últimes setmanes a Lleida. L’Ajuntament de la ciutat, que a falta d’una altra explicació més sincera ha hagut de canviar fa poc d’alcalde per la sobrevinguda passió per la carrera diplomàtica que ha resultat tenir l’anterior titular, ha renunciat a la posició inflexible mantinguda fins ara i ha decidit canviar el nom a quatre dels nou carrers dedicats a exalcaldes franquistes i altres personatges relacionats amb el cop d’estat del 1936 i el règim feixista que en va sortir. El PSC local ho ha celebrat qualificant la seva pròpia actitud com a “ferma i valenta”, en una autoimposició de medalles a l’estil del mag televisiu Màgic Andreu que resulta grotesca si pensem en el que ens deien als periodistes fa només un any els mateixos regidors d’aquest partit sobre la qüestió: no els canviarem perquè els noms ja es van canviar als anys vuitanta i els que queden van tenir el vistiplau de tothom; canviar el nom d’un carrer resulta molt car per als veïns i els negocis que hi resideixen; són personalitats que des del seu càrrec van fer coses rellevants per a la ciutat; etcètera. Al final tot allò només eren maniobres d’equilibrista i de prestidigitador d’argumentaris polítics de cafè de mig matí, perquè quan li ha convingut, a pocs mesos de les municipals, al nou alcalde no li ha tremolat la mà per desfer-se dels noms franquistes més inoportuns, però deixar alhora uns altres més delicats, amb cognoms de famílies que encara tenen alguna cosa a dir a Lleida. Tatxan! Medalla. Àngel Ros devia interpretar erròniament la polèmica dels noms de carrer i va quedar-hi atrapat, prenent-se’l com un atac interessat i tàctic de l’oposició, i no com una demanda real i cada cop més ferma –aquesta sí– d’una part important de la nostra societat de trencar amb un passat que encara és present en algunes sales de justícia, en algunes comissaries, en alguns despatxos de partit i en altres espais de poder de l’Estat espanyol. Fèlix Larrosa ha decidit trencar amb l’error del seu predecessor, però a mitges, sense ruptures, cedint a uns però sense trencar amb altres. Com a la transició. I segurament es poden fer equilibrismes i trucs de màgia amb la política, però no amb la dignitat.