OPINIÓ
CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA28 novembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

La idea d’Europa

ANTONI SEGURA I MAS - CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA
“Pot­ser encara no és massa tard per enten­dre que mai més la idea d’Europa pot ser una idea de divisió de pobles, sinó de soli­da­ri­tat i de res­pecte dels pobles

Mig any després d’ocu­par el càrrec, la set­mana pas­sada Ernest Mara­gall dei­xava la con­se­lle­ria d’Acció Exte­rior, Rela­ci­ons Ins­ti­tu­ci­o­nals i Trans­parència per pre­pa­rar la cam­pa­nya a l’alcal­dia de Bar­ce­lona com a can­di­dat d’ERC. Ha reo­bert les dele­ga­ci­ons del govern de la Gene­ra­li­tat a Ale­ma­nya, el Regne Unit i Irlanda, Itàlia, els Estats Units, Por­tu­gal, els Bal­cans (Zagreb), els països nòrdics (Esto­colm) i l’Europa cen­tral (Viena), clau­su­ra­des per Mari­ano Rajoy, i n’ha creat dues de noves, Estats Bàltics (Riga) i Medi­terrània (Bei­rut). Es va aco­mi­a­dar pre­sen­tant el pla Europa del govern.

El Pla consta de tres fases. En la pri­mera es recull la visió pre­li­mi­nar que té el govern dels grans debats euro­peus i els rep­tes rela­ci­o­nats amb la unió econòmica, monetària i política, amb l’ade­quació dels drets soci­als i de ciu­ta­da­nia davant l’enve­lli­ment de la població, la digi­ta­lit­zació o l’impacte de la urba­nit­zació i la glo­ba­lit­zació, amb el pres­su­post de la UE a llarg ter­mini (2021-2027) que ha de defi­nir com es finançarà la UE i com es gas­ta­ran aquests recur­sos i qui­nes seran les pri­o­ri­tats a l’hora de fer front a les neces­si­tats dels ciu­ta­dans euro­peus, o amb com s’ha d’imple­men­tar la nova política euro­pea de veïnatge que vol impul­sar l’esta­bi­li­tat, la segu­re­tat i la pros­pe­ri­tat amb els setze estats de la Medi­terrània sud (Algèria, Egipte, Israel, Jordània, Líban, Líbia, Mar­roc, ter­ri­to­ris pales­tins, Síria i Tunísia) i de l’est (Armènia, Azer­baid­jan, Bie­lorússia, Geòrgia, Moldàvia i Ucraïna) que vore­gen la UE, aspecte en què Cata­lu­nya ha estat pio­nera (Procés de Bar­ce­lona de 1995 i seu, des del 2008, del Secre­ta­riat de la Unió per la Medi­terrània). També es tracta com acon­se­guir els objec­tius per atènyer un desen­vo­lu­pa­ment sos­te­ni­ble (ODS) d’acord amb l’Agenda 2030 de l’ONU, o per com­ba­tre el canvi climàtic i man­te­nir l’aug­ment glo­bal de la tem­pe­ra­tura mit­jana al món per sota dels 2ºC (Acord de París de 2015) o com fer front a l’Agenda Urbana, atès que el 80% del PIB mun­dial el gene­ren les ciu­tats i que el 2050 les dues ter­ce­res parts de la huma­ni­tat viu­ran en entorns urbans, i als grans rep­tes del món: qua­li­tat de l’aire, con­sum d’ener­gies no reno­va­bles, desi­gual­tats soci­als, dese­qui­li­bris ter­ri­to­ri­als, crei­xe­ment econòmic no sos­te­ni­ble. La segona fase pre­veu un procés de par­ti­ci­pació ciu­ta­dana i la ter­cera, l’ela­bo­ració d’un lli­bre blanc de síntesi entre les visi­ons del govern i les apor­ta­ci­ons de la soci­e­tat civil.

El Pla vol ser un revul­siu per recu­pe­rar la idea d’Europa que, deia el con­se­ller, avui es veu amenaçada per una certa “fos­cor” i con­tra­po­sar-la a la idea d’“Europa llu­mi­nosa” que sem­pre ha defen­sat el cata­la­nisme. El movi­ment euro­pe­ista català ja era pre­sent el 1948 al Congrés d’Europa de la Haia (entre els dele­gats hi havia Pau Casals i Josep Tru­eta, nou con­se­llers de la Gene­ra­li­tat pre­sen­ta­ven una carta d’adhesió i Fer­ran Sol­de­vila, un mani­fest dels intel·lec­tu­als cata­lans). El 1949, Josep Rovira, Enric Adro­her, Joan Sau­ret, Josep Sans i Car­les Pi Sunyer fun­den a París el Con­sell Català del Movi­ment Euro­peu (CCME). El 1962 mem­bres del CCME par­ti­ci­pen en la reunió His­pano-euro­pea de Munic (el con­tu­berni de Munic pel fran­quisme) on per pri­mer cop es tro­ben repre­sen­tants dels ven­ce­dors i dels vençuts en la Guerra Civil.

Però, cer­ta­ment, la idea d’Europa no passa avui els millors moments asset­jada per popu­lis­tes i euro­escèptics i per l’ascens de l’extrema dreta i les deri­va­des no pre­vis­tes del Bre­xit i, com afe­gia Mara­gall citant George Stei­ner, “en lloc de ser un club de cafès” com escri­via l’escrip­tor pari­senc d’arrels austríaques i edu­cació esta­tu­ni­denca, s’ha con­ver­tit en “un club d’estats” que dece­bria els seus fun­da­dors i és una estafa per als seus ciu­ta­dans.

Pot­ser sí que encara som a temps de fer d’Europa un lloc de futur i no només de memòria. Pot­ser som a temps encara d’enten­dre què vol dir Clau­dio Magris al Danubi, el riu que neix a Ale­ma­nya i que, amb els seus aflu­ents, tra­vessa pobles de mig Europa (Àustria, Eslovàquia, Sèrbia, Hon­gria, Roma­nia i Bulgària) inclosa la Nova Bar­ce­lona (Zren­ja­nin) fun­dada pels aus­tri­a­cis­tes cata­lans exi­li­ats. Pot­ser encara no és massa tard per enten­dre que mai més la idea d’Europa pot ser una idea de divisió de pobles, sinó, tot el con­trari, de soli­da­ri­tat i de res­pecte dels pobles. Això o el no-res des­truc­tiu de la bana­li­tat del mal com durant el període d’entre­guer­res i com va reconèixer Han­nah Arendt en l’impas­si­ble ros­tre d’Adolf Eich­mann durant el judici de Jeru­sa­lem.