I a més, Pablo Iglesias

Podem no juga a l'independentisme sinó a fer-se un discurs propi d'esquerres

La Vanguardia en català | 28/12/2014 - 00:00h


José Antonio Zarzalejos


El procés sobiranista boqueja. Li està faltant oxigen perquè hi ha començat a predominar el que abans va ser només una variable: la baralla pel poder intern al si del nacionalisme. La tensió sorda entre CDC i Mas i ERC i Junqueras deixa molt enrere en la memòria l'acció política comuna i la unitat dels partits i les organitzacions populars que van protagonitzar l'organització de les cromàtiques i estètiques multituds independentistes. La vulgaritat política del que passa a Catalunya té a veure amb interessos de nivell diferent dels que semblaven ventilar-se en moments anteriors. Els polítics secessionistes enfanguen el terreny i, efectivament, no marquen gols. El joc es produeix en el mig camp. Ningú no puja a l'àrea petita per tocar de cap la pilota i marcar gol. Si les coses continuen així, l'àrbitre xiularà el final del partit i els dos equips -els de la llista única i els de les llistes vàries- es retiraran als vestidors amb la sensació agra d'una derrota recíproca.

A més, estan deixant que la minutera avanci oferint oportunitats de què en el procés es vagin colant no només esdeveniments contradictoris sinó, a més, altres protagonistes. Nous actors que estan disposats a jugar molt a fons el paper que les circumstàncies li ofereixen com li ocorre a Pablo Iglesias, líder de Podem, que va alterar diumenge passat a Barcelona l'statu quo domèstic de la política catalana. Iglesias i la seva organització representen l'esquerra menys adaptada i menys adaptable als nacionalismes perifèrics a Espanya. Ell i els seus companys de la Universitat Complutense no estan afectats per la síndrome del franquisme que sí que es va inocular en els partits tradicionals de l'esquerra de manera espanyola i, dins d'ella, específicament en la catalana. No creuen, com el PSOE, com IU -tant a Madrid com a la seva versió d'ICV- que el nacionalisme català o basc -d'encuny burgès- disposi d'una legitimitat especial pel seu antifranquisme o, simplement, perquè representi, cadascú a la seva manera, la gran heterodòxia davant l'Espanya una, gran i lliure de la dictadura.

Per a Podem tant forma part de la casta la dirigència de CDC com la del PNB, la del PP com la del PSOE. Igualment si es tracta d'un nacionalisme d'esquerres, però ben inserit en el sistema com ERC -al cap i a la fi els republicans han format part de dos tripartits a Catalunya-, la seva consideració no serà millor; ni la tindran tampoc els qui a la vora externa del règim -la CUP- presenten debilitats com aquesta intensa, sostinguda i ideològicament obscena abraçada entre Fernández i Mas el dia 9 de novembre passat. El procés constituent que Iglesias va reclamar a Barcelona i aquest dret a decidir "sobre tot" que el dirigent de Podem va obtenir com a empoderament ciutadà, forma part essencial del discurs de superació de les convencions assumides per tots els agents de l'espectre partidari tant en el conjunt d'Espanya com a Catalunya.

Podem ha irromput a Catalunya -com ho ha fet a tot Espanya- per tal de jugar les seves cartes a la seva manera particular, que aquí no passa per abonar-se al procés sobiranista sinó per fer-se amb un discurs propi en el qual la independència no hi cap perquè té totes les evocacions antijacobines que rebutja una esquerra de matriu universitària amb una praxi contrastada en el socialisme dur llatinoamericà. El secessionisme és, des d'aquest punt de vista, una regressió i una agressió protagonitzades pels mateixos polítics que a Madrid -també a la Generalitat- retallen serveis i prestacions i acoblen el seu discurs als criteris de la troica.

Podem irromprà a Catalunya amb força perquè el Principat és macrocèfal a Barcelona i l'organització d'Iglesias se'n surt bé en el medi urbà, en les zones socials mitjanes-baixes, els sectors castigats i les generacions desencisades que fins ara han disposat a Catalunya d'un reclam -el nou Estat com a panacea inspirat per la radicalitat esquerrana d'ERC- que fa tot just sis mesos ni s'arribava a endevinar. Podem és una variable nova, diferent i difícilment controlable a Espanya, però també en la política catalana que s'estava movent en una zona de confort que li permetia perpetrar insensateses com la pèrdua de temps actual, com la present discussió bizantina sobre les llistes, com el vigent temps-porqueria de l'estira-i-arronsa que redueix l'èpica de la marea groga i de l'ètica del relat de la segregació. Iglesias ha instal·lat el seu discurs a Barcelona just quan el procés sobiranista sembla travessar per un estat zombi.