POLÍTICA
28 desembre 2015 2.00 h

LA CRÒNICA

“Votar una cosa o l'altra és un drama”

RAÜL GARCIA I ARANZUEQUE

Els militants de la CUP són, en l'imaginari de molts catalans, una colla d'eixelebrats amb rastes, pírcings i mocadors palestins que han vingut al Parlament a estripar-ho tot. I sí, de rastes, arracades i serrells Anna Gabriel style n'hi havia molts ahir a l'assemblea de Sabadell, però també vestimentes estàndard, edats de tota mena i, sobretot,
la sensació de tenir la patata calenta del procés a les mans.

Els cupaires retreuen a Esquerra que no hagi forçat un “candidat de consens” de Junts pel Sí
Els del no a Mas rebutgen revifar un “cadàver” i els del sí avisen que “la puresa no porta enlloc”

“És dur haver de votar avui [ahir per al lector] perquè cap opció és bona. Votar una cosa o l'altra és un drama”, confessen en Guillem i en Raül, vinguts d'Ulldecona que, abans d'entrar a la pista d'atletisme coberta a participar en la primera votació, encara no tenen clar què fer. Haurien preferit, com la majoria de militants i simpatitzants de la CUP, que Junts pel Sí hagués presentat “un candidat de consens” i un pla de xoc més potent. “Confiàvem que ERC
forçaria l'acord”, diuen.

Però les coses són com són i els debats, intensos. A l'interior de la pista d'atletisme, els partidaris del no a Mas treuen l'artilleria: “Mas i CiU són els representants de la troica a Catalunya”,
“el pla de xoc no és altra cosa que gestionar les engrunes” i “no podem revifar un cadàver polític”. Els favorables a l'acord fan servir un to didàctic i apocalíptic a parts iguals: “Si ens tanquem en banda deixarem perdre una oportunitat històrica, hem d'assumir algunes contradiccions, perquè amb la puresa no anem enlloc.”

I, mentrestant, David Fernàndez i Anna Gabriel s'ho miren, l'un al costat de l'altra, somrient des de la primera fila, fent-se abraçades i moixaines com si volguessin desautoritzar els guionistes del Polònia, si més no en el moment en què entren les companyes i companys de la premsa a prendre imatges del caucus que decidirà el futur del país. Antonio
Baños, en un extrem de la fila,
està pendent del mòbil.

Els voluntaris i responsables de l'organització executen amb mà de ferro les instruccions del partit: vetllen perquè no es coli ningú i alliçonen els militants sobre la manera de procedir: “No aplaudiu ni xiuleu les intervencions, si us plau.” La segona part la respecten. “Estem donant una gran imatge”, assegura en Jesús, militant de la veïna Castellar del Vallès. “Estem demostrant que som gent molt assenyada, que discutim les coses de forma civilitzada”, això sí, entre opcions que no agraden a gairebé ningú perquè –insisteixen– “Mas no ha acceptat un càrrec de responsabilitat en les relacions internacionals en què hauria tingut una gran visibilitat” i hauria facilitat l'acord.

A l'exterior del pavelló, pocs cupaires aprofiten per airejar el cervell del monotema. El debat continua, en alguns casos, de forma encesa. “Hem perdut totes les guerres barallant-nos entre nosaltres”, alerta una militant, que fa un símil amb les batalles fratricides d'anarquistes i comunistes als anys trenta. Manel Domènech, un mestre mallorquí que va participar activament en la vaga dels docents balears contra el pla de trilingüisme que arraconava el català, endarrereix el rellotge fins al 1978. “Ara tenim una escletxa per fer el procés de ruptura que no es va fer el 78 i si el preu que hem de pagar és investir Mas, paguem-lo”, aconsella Domènech, a qui no li ha fet mandra llevar-se a quarts de cinc de la matinada per agafar l'avió i volar de Palma a Barcelona i ser a les nou del matí a Sabadell. Núria Cosialls, Clàudia Camats i Mercè Terès, de divuit i dinou anys, han vingut de més a prop, de Lleida, i el seu referent temporal són els àpats de Nadal, en què aquests dies “ha sortit el tema”, i el futur més immediat. Són partidàries de no investir Mas, però admeten que la decisió no és fàcil i la “responsabilitat” els “pesa”.

El debat s'estén més enllà dels 3.042 participants a l'assemblea. A la zona esportiva on té lloc la trobada, corredors, ciclistes i els que passegen gossos avancen entre autocars vinguts d'arreu del país, s'aturen davant del recinte i es fan selfies amb la parada de samarretes de fons. “Passi el que passi acabaran dividits”, pronostica una senyora que es mira l'assemblea des d'un caminet que ofereix una bona vista de la reunió. Concretament en dues parts exactament iguals.