És nova, aquesta Catalunya?

28/12/2017 00:29 | Actualizado a 28/12/2017 06:47

La foto que tenim després del 21-D mostra que hi ha una part del país partidària de la independència passi el que passi (malgrat les amenaces i la repressió) i una part del país (votants de Cs i del PP) que vol continuar dins d’Espanya i que, a més, es col·loca explícitament i de manera frontal contra els grans consensos catalanistes i s’articula al voltant d’un espanyolisme desacomplexat. Fora d’aquests dos grans sectors, els votants dels comuns i els votants socialistes (la majoria d’aquests) comparteixen el marc de referències catalanista, no volen la independència i observen amb inquietud el discurs de Cs.

Anem més enllà de la ressaca electoral i de les càbales sobre el futur Govern de Catalunya. Posem els llums llargs. Ara cal fer-se moltes preguntes. La primera gran qüestió: és nova, aquesta Catalunya? Aquesta Catalunya de dues cares i mitja existia durant els llargs anys del pujolisme o és un fet dels darrers temps? Potser hi era i no la volíem veure? L’espanyolisme que dona sentit a Cs estava adormit, amagat o s’havia disfressat amb altres etiquetes? Aquest espanyolisme és una resposta circumstancial o és un fenomen de més pes? Els vots a Cs que provenen del PSC, dels comuns i de la desapareguda Unió són espanyolistes o responen a una ­altra motivació?

Soc partidari d’analitzar el creixement de Cs sense caure en l’error de menystenir els seus votants. Alguns periodistes de Madrid qualifiquen de xenòfobs, fanàtics, idiotes i adoctrinats els més de 2.063.000 votants de les tres formacions independentistes. Jo no vull fer res semblant amb els votants de Cs (més de 1.102.000) ni amb els del PP (uns 184.000). Encara que em dolgui que molts votants de Cs, del PP i del PSC justifiquin els cops de porra i la presó per als Jordis i els membres del Govern, no puc sotmetre’ls a un judici moral ni els puc demonitzar. Estic obligat a esbrinar què els mou a votar el que han votat.

(EFE)

Si em faig aquestes preguntes és perquè em preocupa saber si encara és vigent aquella idea de “Catalunya, un sol poble”, formulada per Josep Benet (aprofito per recomanar l’excel·lent biografia que d’aquesta figura ha escrit Jordi Amat), concretada per Paco Candel, i aplicada pel PSUC, Pujol, el PSC, els sindicats, l’Església i l’escola catalana, entre d’altres. El catalanisme –que tots els estudiosos internacionals consideren un exemple de nacionalisme cívic i no pas ètnic– arriba a la transició amb l’obsessió de la unitat civil i la integració de la immigració. Contra la visió franquista de l’immigrant com a eina de colonització, el catalanisme adopta una idea constructiva: l’immigrant és un català més, perquè “és català qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho”, síntesi pujoliana que ens parla d’una identitat inclusiva i oberta. El nou independentisme manté aquesta mateixa idea. Paradoxalment, Arrimadas ha fet campanya demanant el vot per raons identitàries als catalans amb arrels a Andalusia i altres territoris.

S’ha trencat l’ideal de “Catalunya, un sol poble” després del 21-D? Des de l’unionisme, s’afirma que ha estat l’independentisme qui ha fracturat la societat. Des de l’independentisme, es replica que un projecte polític expressat democràticament no trenca la societat, només la mostra tal com és, altrament seria impossible plantejar cap transformació de l’statu quo. Més preguntes: Un espanyolisme català organitzat és incompatible amb la visió d’un sol poble? De quin espanyolisme parlem? Té al darrera un projecte nou d’Espanya o no? Quin concepte d’espanyolitat i de catalanitat inspira la doctrina de Cs? Els votants de Cs relacionen la catalanitat exclusivament amb un veïnatge administratiu, hi veuen una identitat de segon rang o senzillament no hi pensen? Què significa el càntic “yo soy español, español, español” que entonen els simpatitzants de Cs? Per què la nit electoral Arrimadas i Rivera –abanderats d’un suposat bilingüisme– només es van adreçar en castellà als seus partidaris? Una cosa sí que la sabem: per Cs, Catalunya no és una nació, perquè Cs afirma que de nació només n’hi ha una: l’espanyola.

Hem de tenir memòria. Cs va néixer a Catalunya molt abans del procés, fa més d’una dècada, amb l’objectiu de combatre els consensos catalanistes de manera agressiva. Els més identitaris es definien com a “no-nacionalistes”. En el sorgiment d’aquest artefacte, hi ha dos motors: el desengany i ressentiment de certs entorns amb el maragallisme arran del tripartit, i una imitació forçada de l’espanyolisme basc que s’enfrontava a ETA. La batalla contra la immersió lingüística va ser, durant anys, el monotema de Cs, amb ganes de crear conflicte on no n’hi havia. En la darrera campanya, Cs ha estat el partit que ha expressat amb més claredat l’“¡a por ellos!”. No és un detall menor quan es pensa que ara tocaria rebaixar la tensió.

I un gran misteri: Cs articula la resposta espanyolista amb un gran resultat el 21-D i, alhora, és un partit sense cap alcaldia i amb una implantació marginal en moltes loca­litats. Les properes municipals ens res­pondran potser algunes de les qüestions apuntades.