PINIÓ
28 desembre 2018 2.00 h

DE SET EN SET

Troia, aquí

JOSEP MARIA CASASÚS
A les mani­fes­ta­ci­ons s’infil­tren enca­put­xats sor­tits d’un cavall de Troia anti­ca­talà

Ha tor­nat aquests dies a l’actu­a­li­tat el fas­ci­nant mite d’Ulis­ses, heroi de la Grècia lle­gendària, intrèpid viat­ger a l’Ítaca incor­po­rada a l’ima­gi­nari de la cata­la­ni­tat per un Lluís Llach que el 1975 musicà el poema de Kava­fis traduït per Car­les Riba. L’espec­ta­cle Troia, una veri­ta­ble odis­sea!, que es repre­senta al Tea­tre Naci­o­nal fins demà pas­sat, posa a l’abast d’un públic ampli dues obres fun­da­ci­o­nals de la cul­tura medi­terrània i uni­ver­sal atribuïdes a Homer: la Ilíada i l’Odis­sea. És una pro­posta polifònico-tea­tral de la Fac­to­ria d’Arts Escèniques de Banyo­les; una pro­ducció escènica que con­ju­mina relat, esce­no­gra­fia, música culta, cors i dansa, ves­tu­ari i carac­te­rit­zació, amb un encert i un talent extra­or­di­na­ris. S’hi apli­quen recur­sos tècnics ima­gi­na­tius de la dra­matúrgia actual més avançada, i també dels més ances­trals, com les ombres xine­ses. Car­les Riba en tra­duir l’Odis­sea el 1948 pre­te­nia dur els clàssics, deia ell, a “la plaça del mer­cat”. Aquesta obra, sem­pre fresca i nova, puja ara als esce­na­ris sense minva de la seva for­mi­da­ble tensió poètica. La repre­sen­tació de l’epi­sodi del gran cavall de fusta con­vida a la metàfora pre­ven­tiva. Les for­ces gre­gues que topa­ven amb la Troia resis­tent fica­ren sol­dats dins el cavall que dei­xa­ren com a ofrena a peu de mura­lla. Els tro­ians, con­fi­ats, entra­ren a la ciu­tat l’arte­facte far­cit d’ene­mics. Aquí també con­fiem massa. A les mani­fes­ta­ci­ons s’infil­tren enca­put­xats i amb morrió, sor­tits d’un cavall de Troia anti­ca­talà.