OPINIÓ
PERIODISTA - 28 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

2019: Catarsi i represa

MIQUEL SELLARÉS - PERIODISTA
“Els par­tits polítics neces­si­ten pac­tar un acord d’uni­tat estratègica, amb uns objec­tius comuns i com­par­tits

El 2019 serà un any deci­siu per a la democràcia i la inde­pendència del nos­tre poble. Hi haurà el judici als nos­tres pre­sos polítics i hi hau­ran diver­ses con­te­ses elec­to­rals. Cal que esti­guem pre­pa­rats i ésser capaços de fer una certa catarsi del que segu­ra­ment no hem sabut ni fer, ni pre­veure. Això sí, sense desa­ni­mar-nos ni tam­poc des­mo­bi­lit­zar-nos. És evi­dent que hem per­dut alguna bata­lla, però no pas la guerra democràtica i pacífica per a l’alli­be­ra­ment naci­o­nal, que ens ha de por­tar a asso­lir la plena sobi­ra­nia naci­o­nal.

Tenim actius impor­tants com són els més de dos mili­ons de per­so­nes, que han des­con­nec­tat del pro­jecte naci­o­nal espa­nyol. Tots ells espe­ren, mal­grat l’escapçament que s’ha produït en el nos­tre nucli diri­gent, que siguem capaços d’acu­mu­lar les vir­tuts i l’èxit i, a la vegada, fer catarsi i liqui­dar aquells ele­ments, estratègies o per­so­nes que s’han cre­mat en aquesta dar­rera etapa.

Amb tot el res­pecte per als nos­tres pre­sos polítics i exi­li­ats, cal que fem un pas enda­vant i que pre­pa­rem la següent etapa. Cal valo­rar si som capaços, sense fer-nos l’harakiri, de man­te­nir posi­ci­ons o s’ha de veure si caldrà enfor­tir-les, con­so­li­dar-les, per tal de fer el pro­per assalt. Molts polítics vete­rans, opi­na­dors i alguns ele­ments cab­dals de les noves gene­ra­ci­ons cre­uen que hi ha massa por a fer les refor­mes necessàries en el nos­tre movi­ment naci­o­nal per tal d’avançar i ésser capaços de dis­tin­gir entre el neces­sari govern del dia a dia i l’avant­guarda política i de la soci­e­tat civil, que ha de fer el gran pas enda­vant cap a l’asso­li­ment de la plena sobi­ra­nia.

Ja fa temps que man­tinc, després de més de cin­quanta anys de militància política, i avui quan escric aquest arti­cle, vint-i-sis de desem­bre, que és l’ani­ver­sari de la cre­ació del Con­sell de For­ces Polítiques de Cata­lu­nya, el 1975. Allà fórem capaços d’unir-nos con­tra el fran­quisme. Per això em crec amb una certa auto­ri­tat per dir que el govern de Cata­lu­nya, amb totes les seves limi­ta­ci­ons, cal que governi el dia i dia i no ha de per­dre ni una hora en el procés. La pri­o­ri­tat del govern ha d’ésser gover­nar si el que volem és superar i ampliar aquests dos mili­ons d’irre­duc­ti­bles. Hem de reforçar el nos­tre model d’escola i l’uni­ver­si­tari. La sani­tat ha de tenir els mit­jans per tal que sigui més uni­ver­sal. A nivell poli­cial, la Poli­cia de Cata­lu­nya ha d’ampliar les seves plan­ti­lles i evi­tar que la facin ser­vir con­tra el procés. Un altre punt vital és la poten­ci­ació de l’espai de comu­ni­cació català, amb el seu vai­xell almi­rall que és TV3. Cata­lu­nya no serà sense un model públic potent de comu­ni­cació i que, per tant, esde­vin­gui líder al país. Final­ment, cal­dria fer can­vis en les per­so­nes i en l’estruc­tura del nos­tre govern. Prin­ci­pal­ment en la seva segona línia. Aquesta reno­vació revi­ta­lit­za­ria la nova etapa gover­na­men­tal.

Dit això, i per tal d’evi­tar males inter­pre­ta­ci­ons, no podem obli­dar el “Procés”. Aquest ha de pas­sar a mans del Par­la­ment i les seves for­ces polítiques, però també ha de con­ti­nuar rebent l’impuls i la força de la soci­e­tat civil i els seus movi­ments soci­als. Cal no obli­dar, entre aquests, el movi­ment sin­di­cal que, d’alguna manera, ha que­dat mar­gi­nat i arra­co­nat. I això no pot ésser car un salt naci­o­nal enda­vant és impen­sa­ble sense el suport del món sin­di­cal i també de l’empre­sa­rial.

Els par­tits polítics neces­si­ten pac­tar, com vàrem fer al Con­sell de For­ces Polítiques de Cata­lu­nya i, poste­ri­or­ment, a l’Assem­blea de Cata­lu­nya, un acord d’uni­tat estratègica, amb uns objec­tius comuns i com­par­tits. Això sí, on es vegi reflec­tida la plu­ra­li­tat i la diferència exis­tent entre totes elles. Aquest fet ha engran­dit el movi­ment naci­o­nal català. Cata­lu­nya, a nivell polític, no és ni serà el Que­bec o Escòcia. Aquesta uni­tat és el que tem l’Estat, car és el que de debò el fa tron­to­llar.

Pre­pa­rem-nos per a la gran represa, per a la catarsi i el gran canvi. Accep­tem noves idees, noves mane­res de fer política i un gran pro­jecte de comu­ni­cació (Aquí és on, dar­re­ra­ment, el govern està fra­cas­sant). Hem d’ésser cons­ci­ents del que tenim enfront; un Estat, els seus apa­rells, la seva casta política empre­sa­rial, judi­cial i burocràtica, els seus grups de comu­ni­cació que, mit­jançant les seves ràdios, dia­ris i tele­vi­si­ons, bom­bar­de­gen, cada dia, el 80% de la població cata­lana. Essent cons­ci­ents d’això, la nos­tra victòria fins ara és total, tenint en compte que només el 20% de la població cata­lana s’informa a través dels nos­tres mit­jans naci­o­nals.

I per aca­bar, cal dir que ens manca una gran tasca de naci­o­na­lit­zació del país en el món jove en gene­ral, en el món empre­sa­rial i intel·lec­tual... I aquí, malau­ra­da­ment, estem per­dent ter­reny. Tor­nem-hi, doncs. La bata­lla la gua­nya­rem amb les noves gene­ra­ci­ons i la sen­sa­tesa i raci­o­na­li­tat que ha d’ema­nar de l’escena inter­na­ci­o­nal.