OPINIÓ
29 gener 2017 2.00 h

DESCLOT

Que què ens pensàvem

VICENT SANCHIS
La revolució dels somriures no pot ser dels somriures dels anyells

Les portes de tots els panys han cedit i totes les magranes han quedat obertes. La innocència finalment s'ha perdut i l'ésser humà ha recuperat la seva més trista condició primària. Hi ha gossos que udolen i rates que ploren. I tot això ha passat i s'ha vist perquè un jutge indiscret ha revelat uns secrets que tothom intuïa i ningú s'atrevia a preguntar, revestit, el magistrat, de la tranquil·litat amb què s'expressen els de la seva classe en l'Estat a què encara pertany. Afirma el jutge que l'estat que es vol fer s'està constituint amb les formes i alguna trampa habituals dels que són i no deixen ser. És a dir, que qui no corre vola i que si algú vol ser ho ha de fer contra els que són amb armes semblants però de molt menys calibre. Tot això ha passat i a Espanya també la hipocresia ha esquinçat els vestits. Ells, però, l'Estat espanyol, pot fer sayos amb les capas, com sempre ha fet, i no dona explicacions si un ministre d'Interior conspira contra càrrecs electes, la fiscalia perpetra perquè les jugades siguin una mica més afinades i els poders es confonen sense separacions ni divisions. Encara ningú no sap ben bé què hi ha de cert en això que ha explicat el jutge, però, en tot cas, senyors que s'espanten i senyors que s'exclamen, la cansalada mai ha estat de pollastre i les truites, efectivament, s'han de fer trencant els ous. Com els trenquen sempre ells. Però amb la força del feble a qui el fort no deixa fer. La revolució dels somriures no pot ser dels somriures dels anyells.