OPINIÓ
29 gener 2019 2.00 h

VUITS I NOUS

Kodak independentista

MANUEL CUYÀS
“En política, les coses s’ente­nen a la pri­mera o són un fracàs

La casa Kodak va començar a decli­nar el dia que va diver­si­fi­car l’oferta dels rodets fotogràfics que venia a les boti­gues. Abans dema­na­ves sim­ple­ment un rodet, el car­re­ga­ves a la màquina i ana­ves tirant. A par­tir de la diver­si­fi­cació, el depen­dent et pre­gun­tava si el rodet que volies era per a molta llum o per a poca, si era per cap­tar retrats o pai­sat­ges, si era per a la superfície o per sota l’aigua... “Sap què?, doni’m Agfa.” No ho dic jo. Ho va reconèixer la mateixa Kodak. Quan va voler reac­ci­o­nar va arri­bar la foto­gra­fia digi­tal. En la foto­gra­fia digi­tal, les pre­gun­tes les fa i les resol la màquina. Els mòbils ni pre­gun­ten: ho fan tot tots sols.

Des del pri­mer d’octu­bre del 2017, data del referèndum, no sabem quina sen­si­bi­li­tat inde­pen­den­tista triar. En les últi­mes set­ma­nes, el gali­ma­ties ha aug­men­tat. Uns diuen una cosa i els lliu­res una altra men­tre recla­men “uni­tat”. Puig­de­mont va por­tar al maligne Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal una actu­ació de la mesa del Par­la­ment, de majo­ria i pre­sidència inde­pen­den­tista, que con­si­de­rava que li era per­ju­di­cial. La gent no ho va enten­dre. Puig­de­mont i els seus advo­cats van trac­tar d’expli­car que era una mani­o­bra “tècnica” necessària. Els inter­ro­gants de la gent, la gent que no és pro­fes­si­o­nal ni de la política ni de la foto­gra­fia, no es van dis­si­par sinó que van aug­men­tar. En nar­ra­tiva, i la política n’és una branca, les coses s’ente­nen a la pri­mera o són un fracàs. Puig­de­mont ha creat la Crida. Què és la Crida? Un par­tit? Un movi­ment? És ecumènica o és diver­gent? “Con­ver­gent”, diuen els mali­ci­o­sos. A l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, com que­darà la com­po­sició dels par­tits inde­pen­den­tis­tes? Ani­ran junts? Sepa­rats? Amb tram­via? Els que gosem mani­fes­tar els nos­tres dub­tes som incre­pats pels que es pen­sen que ho fem per per­ju­di­car-los. Si els que repre­senta que hi ente­nem i estem atents a les notícies i tenim la res­pon­sa­bi­li­tat d’expli­car i inter­pre­tar els fets ens con­fo­nem i no podem donar res­pos­tes, ara ima­gi­nem els que espe­ren les res­pos­tes per guiar-se.

L’altre dia esmor­zava amb un polític inde­pen­den­tista de molta pro­jecció. Em va ofe­rir uns fils per tran­si­tar pel labe­rint. “I per què m’ho expli­ques a mi i no a aque­lla senyora que ara passa pel car­rer i paga la con­tri­bució com jo?” “No podem.” Em va pro­hi­bir repe­tir-ho, és clar. No pas­sin ànsia: l’off the record no era tan impor­tant i encara em va dei­xar més mare­jat.

Hi ha, o hi havia hagut, el “color Kodak”, aquell groc propi de la marca que sem­blava tret d’un Miró. Amb la diver­si­fi­cació el groc també es va alte­rar una mica. El groc: jo penso en la bona gent que el pri­mer d’octu­bre va anar a votar i que es con­cen­tra per dema­nar la lli­ber­tat dels pre­sos i exi­li­ats, sense dis­tin­ci­ons.