Lliçons que ens convindria aprendre

 Author Img

 29/02/2016 00:42

Tinc a bastament comprovat que una de les tasques més difícils per la majoria dels polítics contem­poranis i la ciutadania en general és aprendre, a temps i amb profit, les lliçons que el quefer diari ens proporciona. Ens és relativament més senzill extreure sòlides conclusions dels fets del passat, però, si aquest és molt recent, costa Déu i ajut ­escatir el coneixement més ocult de les ­causes i dels efectes d’allò que hem viscut inten­sament.

La combinació de la gravíssima recessió econòmica patida a Catalunya i arreu, amb la lògica política del que hem anomenat Procés cap a l’Estat propi, hauria de despertar en tots nosaltres una serena reflexió i m’agradaria, temptativament, explicar el que en penso en un seguit d’ensenyaments valuosos. Provem-ho.

La primera de les lliçons versa sobre la definitiva certesa que la volguda nego­ciació pactada i cordial per a la separació de Catalunya de la resta d’Espanya és impossible. Hauríem d’entendre i actuar en conseqüència: la independència és poc menys que innegociable amb el Govern espanyol de torn.

La segona apunta en la direcció que, per arribar eventualment a materialitzar el legítim dret a decidir del poble de Catalunya, es necessita superar amb escreix l’ac­tual correlació de forces entre totes dues nacions i aconseguir una important i creixent massa crítica que obri i imposi nous camins d’entesa amb el Govern d’Espanya, en la línia de la defensa dels interessos polítics i econòmics dels catalans. Cap drecera pot abreujar-nos el camí.

La tercera conclusió rau en el fet que, probablement, hi ha una via possible cap a la independència de Catalunya, però aquesta va indefectiblement lligada a la insubmissió i algun tipus d’insurrecció. A parer meu, un accés unilateral i pacífic a la separació és pràcticament impossible i s’ha de reco­nèixer que és l’esquerra radical qui, de debò, assenyala el camí en una direcció que, ­malgrat que considero perillosa i aventurera, pot arribar a tenir un punt de realisme. Catalunya ha tingut en diversos moments de la seva passada història aquesta temptació i no és aquest el lloc adequat per parlar-ne i ava­luar els resultats d’aquestes infructuoses temptatives. Vull remarcar, però, el caràcter frustrat i frustrant d’aquelles apostes històriques.

La quarta lliçó ens diu que la combinació de recessió econòmica i crisi política, tant a Catalunya com a Espanya, acostuma a tenir dos efectes complementaris prou estudiats. El primer explica un desplaçament notable d’una part significativa de la ciutadania cap a posicions d’esquerres, més o menys ­radicalitzades i, perceptiblement, un enduriment esquerranós dels programes polítics amb els quals compareixen a les eleccions els partits de centre i d’esquerres. El segon efecte és simètric i consisteix en el lliscament d’una altra part de l’opinió pública cap a plantejaments políticament i programàticament de dreta radical. Ambdós efectes combinats en generen un de complementari: l’ascens imparable dels populismes, d’un i altre signe. El segle XX europeu submi­nistra un retrat ben eloqüent d’aquestes tendències. Tota crisi esperona la desafecció i aquesta alimenta els populistes.

La cinquena lliçó Catalunya l’ha viscuda amb intensitat, i té a veure amb la progressiva i ineluctable desaparició de l’espai del centre i del catalanisme centrista moderat. Els votants compromesos vitalment amb visions ideològiques enfrontades abandonen el centre polític, convençuts de la inanitat de la moderació i el seny en una conjuntura econòmica i social extrema.

L’estret lligam de les cinc lliçons apuntades causa una notable incertesa, que la crisi econòmica aguditza, tot incrementant-se el rebuig sense matisos de la classe política en general, la desafecció envers institucions cabdals i un notabilíssim increment de la insatisfacció que no exclou cap deriva política possible.

La recent constitució del Govern del president Carles Puigdemont, la seva compo­sició en base a dos partits –ERC i CDC– amb un ideari polític pactat per la candidatura de Junts pel Sí, la declaració del Parlament del 9 de novembre, el pacte d’estabilitat ­signat amb la CUP i una inexplicable urgència històrica per al desenvolupament, un punt improvisat, del full de ruta expliquen bona part de les dificultats que el Govern català afronta. Evidencia l’eventual fragilitat dels actuals acords i pactes i dibuixen un de­senllaç que sospito força complex, per dir-ho amb prudència i moderació. No cal afegir que l’escenari polític espanyol d’inesta­bilitat i incertesa ens ajuda ben poc i va a la contra.

Es preguntaran, com jo, què caldria fer doncs: seguir confiant a fons amb la present agenda política del Govern o caldria rectificar? Més que interessant, aquesta és una pregunta extraordinàriament pertinent, però l’espai del què disposo obliga que me n’ocupi en un altre moment.