Què esperaven?

La Vanguardia en català | 29/05/2015 - 00:00h


Rafael Nadal


Que el debat social picava a la porta per passar i ocupar un espai hegemònic en la política ­catalana estava cantat des de l'inici de la crisi econòmica i social. Per ser més exactes, des que els ciutadans van contemplar amb perplexitat la inhibició indecent de les classes dirigents i de la majoria dels representants polítics davant d'un cataclisme que ells havien provocat, però del qual es van desentendre i van fer pagar a la resta de la societat.

Les ganes de passar comptes amb els poderosos es van generalitzar a mesura que les classes mitjanes i les classes populars van haver de carregar-se el país a l'esquena i es van disposar a treure'l de la crisi a base de sacrificis, renuncies i sobreesforços. L'economia especulativa, els mercats i els privilegiats van mirar cap a una altra banda i es van concentrar a treure'n beneficis particulars, cosa que va condemnar la societat a un empobriment general. Els partits tradicionals van avalar el segrest de la política i van deixar les mans lliures a les noves fornades d'executius (especialistes en retallar despeses però incompatibles amb la creació de productes i de riquesa), que van ser els executors d'aquesta operació descarnada, que encara està en marxa i està desmuntant l'Estat de benestar.

Era qüestió de temps i d'oportunitat que entressin en escena moviments que no es refugiessin en falsos fatalismes i­que prometessin solucions. A qui havien de votar els 553.000 catalans aturats? O els milers de joves expulsats de Catalunya? I els milers de famílies de classe ­mitjana que veuen desclassats fills i nets després d'haver-se sacrificat per facilitar-los la millor formació? I els treballadors de la sanitat i l'educació, als quals s'han demanat sacrificis, però no s'ha reconegut ni veu ni protagonisme? I els funcionaris en general? Algú esperava de veritatque seguissin votant aquells que afirmen que "no hi ha res a fer"? Això sí que hauria estat una sorpresa.

Ningú no pot posar en dubte que moltes ciutats han expressat una voluntat ­majoritària de canviar de polítiques des de la perifèria del sistema; especialment a la ­capital catalana, on la suma de Barcelona en Comú, ERC, PSC i CUP dóna una majoria clara. El resultat és tan nítid que els ciutadans difícilment tolerarien maniobres en contra.

Però l'exigència de resultats pesarà com una llosa sobre els nous governants. Si Ada Colau és confirmada com a alcaldessa descobrirà aviat que l'amenacen poders exteriors, acostumats a domar la política i no a ser qüestionats, i que no tardarana ensenyar les dents. I tampoc no tardarà a ser posada a prova pels seus propis aliats: les impaciències de l'esquerra ambels seus representants són proverbials.

Quant trigaran alguns col·lectius de funcionaris o els sindicats dels grans serveis públics (transport, neteja, Guàrdia Urbana, bombers...) a exigir a Colau augments salarials difícils de pair per l'erari? Un cop retirada l'ordenança cívica, com garantirà que el carrer és de tots, també dels vianants, la gent gran o la mainada i no només dels més forts? Com reaccionarà si un dia els manifestants sobrepassen els límits raonables a l'espai públic del qual ella és ara la principal guardiana? Què farà si li paralitzen la ciutat coincidint amb congressos que fan de Barcelona un referent mundial? I si uns manifestants cremen contenidors propietat de l'Ajuntament que ella presideix? I si cremen un restaurant o un cafè?

Podrà frenar tots els desnonaments? Trobarà complicitats públiques i privades per incentivar el banc de pisos socials? Tindrà diners per pagar les promesesen menjadors escolars, en matriculacions, en gratuïtat del transport per a joves isectors castigats? Podrà tirar enrere les retallades en sanitat, educació i serveissocials? Podrà compensar les polítiques de la Generalitat per guanyar-la en cre­dibilitat? Podrà finançar les rendes familiars que ha promès? Podrà fer-hi front sense noves pujades d'impostos als sectors més castigats per la crisi, que són els que sempre paguen i els que l'han fet guanyar?

Per promoure moltes d'aquestes ini­ciatives alguns esperàvem fa tempsun gran pacte nacional contra la crisi: un punt de trobada (de bon grat o forçat per les circumstàncies) per fer polítiques excepcionals davant de la gravetat excepcional de la crisi i de les seves conseqüències. No van voler promoure aquest pacte des del sistema i ara els ciutadans han decidit provar-ho des de la perifèria.

La sola reputació de lluitadora d'una líder ha portat a guanyar un equip d'activistes desconeguts del gran públic i de vells moviments que en solitari no treien bons resultats. La decisió democràtica dels ciutadans obliga a respectar i a donar temps i condicions a aquest nou equip municipal de la capital.

Però si vol superar recels i escepticismes l'alcaldessa haurà d'actuar amb sensibilitat i s'haurà d'adaptar a la pluralitat ciutadana. A la Barcelona que rep en herència hi ha desigualtats, però també polítiques socials molt notables. Fa anys que aquesta és una capital amb encerts en moltes àrees de gestió. Caldrà eliminar injustícies, però caldrà preservar conquestes.

D'aquest equilibri depèn en part que Colau i el seu equip segueixin rebentels suports de les classes mitjanes i elsassalariats que diumenge passat els van portar al poder. Si, per contra, governen per a les minories (com van fer algunesesquerres no fa tant), no tardaran a gi­rar-los l'esquena. Avui les confianceses retiren tan de pressa com s'han ­atorgat o més.