LA NOVA SITUACIÓ POLÍTICA

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

Espanya vol canviar

El PP perdrà el poder, però el PSOE s'equivocarà si creu que els ciutadans només busquen l'alternança


DIVENDRES, 29 DE MAIG DEL 2015

Ha succeït el que molts desitjaven però no tants esperaven, un gir electoral d'una enorme envergadura i transcendència, impulsat per la combinació de dos factors entrellaçats: el desig de canvi i la lluita contra la desigualtat. Dels 22 milions de vots vàlids, només 6 han anat a parar al PP, que n'ha perdut 2,5 i es queda amb l'exclusiva, per no dir la llufa, de l'immobilisme.  D'una forma o altra, amb més o menys intensitat, la ciutadania pretén modificar les relacions amb els governants. Per si fos poc, les principals ciutats ­d'Espanya, començant per Madrid, Barcelona i València tindran ­alcalde o alcaldessa de formacions de l'esquerra alternativa, no antisistema. El nou vent bufa amb ­força.

Això no és efímer, ni espontani, ni passatger. S'ha gestat i ha madurat al llarg dels anys de la crisi. Ara cristal·litza. El creixement brutal de la desigualtat i el bombardeig de casos de corrupció, units a la prepotència del PP, han fet entrar en crisi el cicle polític iniciat amb la transició. A les properes eleccions generals es podrà comprovar l'abast real del canvi, però les dinàmiques són imparables. El PP perdrà el poder, a remolc d'unes circumstàncies que ja ha deixat de controlar. El PP, més que de les polítiques econòmiques, ha estat víctima d'un mantell de caspa formada per les seves idees retrògrades sobre la societat i el poder, tan a favor dels privilegiats.

El PP paga el menyspreu pels ­altres, començant per la classe mitjana, paga el rebuig al pacte, la ­substitució del diàleg pel càlcul fred i la demoscòpia. Fins i tot els conservadors es cansen d'aquesta gent tan mediocre que es tenen pels amos d'Espanya. La corrupció del PP, aparellada a l'amiguisme i la manipulació sistemàtics, no ha estat una malaltia que es pugui ­extirpar sinó un fet natural, constitutiu, un dret irrenunciable. Per tot plegat, el declivi que registra el PP és un fet tan ­irreversible com el desig de canvi de la societat espanyola. Són la creu i la cara de la mateixa moneda. Per això, més per intuïció que per ­anàlisi, ningú vol pactar amb el PP. No és Rajoy, són tots. Més que un cansament, és un estigma.

Si no es produeix un gir sobtat del vent, impensable a la vista dels resultats de diumenge, la propera campanya se centrarà sobre els eixos i l'abast d'aquest canvi: proximitat entre els governants i la gent; disminució de la desigualtat i augment de l'estat del benestar, aprofitant en aquest sentit la recuperació econòmica; remodelació de les principals institucions de l'Estat; recerca, no en últim lloc ni el de menys difícil consens, de solucions a la qüestió territorial i el formidable desafiament independentista català. És probable que aquests eixos conflueixin en una reforma àmplia o bé en un conjunt de modificacions parcials de la Constitució. També que tots, menys el PP, es considerin predisposats en aquest sentit. No ens trobem davant d'una segona transició ni d'un procés constituent. La democràcia espanyola està consolidada. Però si Pedro Sánchez i el PSOE interpreten que canvi vol dir simplement alternança en el Govern, s'equivoquen de mig a mig. És la societat, la que s'ha mogut.

Ara comença la batalla per l'hegemonia i el lideratge, també per la definició de l'abast del canvi. Els tres contendents en aquest pols, Pedro SánchezPablo Iglesias i Albert Rivera, són personatges amb ideologies, psicologies i visions del món molt allunyades. El futur immediat dependrà de la capacitat de pacte entre tots tres (i de com s'hi adapti el nou PP, després de trencar amb l'aznarisme, que és el que no ha fet Rajoy).

Que el vendaval electoral només li hagi pres 600.000 vots al PSOE li atorga una lleu però insuficient posició d'avantatge per liderar el canvi. Si Sánchez aconsegueix pilotar amb finesa i convicció, sobretot convicció, si admet la part socialista de culpa de l'increment de la desigualtat, si alhora que reivindica els encerts demana perdó pels errors, si comença per fer net a casa seva, podrà disputar l'hegemonia als altres dos. Però si s'aferra a l'estil Rubalcaba i es converteix en guineu, se li veurà el llautó i generarà desconfiança.

A Espanya, la dreta ha entrat en crisi d'identitat i, després de les eleccions, s'haurà de reformular amb bases i cares noves. Que les noves esquerres hagin guanyat a Barcelona i València i hagin quedat segones a Madrid, és una greu desautorització al PSOE com a alternativa. Tot i això, les forces emergents actualment ­estan lluny d'arrasar. La societat vol canvis. Correspon als líders proposar-los, i als ciutadans confiar en els uns o els altres per pilotar-los.