Empoderament

Prenguin nota d’aquest nou concepte en la política. Serà protagonista del nou llenguatge polític. Recordem la resolució que el Parlament de Catalunya va aprovar el 9 de novembre del 2015, abans de la renúncia d’ Artur Mas a la seva investidura:

“El Parlament de Catalunya ha d’adoptar les mesures necessàries per obrir aquest procés de desconnexió de l’ Estat Espanyol, d’una manera democràtica, massiva, sostinguda i pacífica que permeti l’empoderament de la ciutadania a tots els nivells i es basi en una participació oberta, activa i integradora”.

Difícil comprensió. És llenguatge de la CUP, que entén la democràcia de ma­nera diferent a la majoria i al que signi­fica a ­Europa la democràcia parlamen­tària. Pretén substituir la funció de les insti­tucions per la ciutadania quan en democràcia són el Parlament i els seus diputats qui la representen. Amb l’ em­poderament proven d’institucionalitzar la democràcia assembleària amb un sol actor polític: la ciutadania. El ­nostre ­Parlament ha instat el Govern a anar substituint la funció del Parlament a ­favor de la ciutadania i a qui s’auto­erigeixi com el seu intèrpret, deslegi­timant a poc a poc el Parlament i els seus diputats.

L’empoderament forma part del nucli ideològic essencial de la CUP, molt respectable però molt minoritari, per això sorprèn el vot favorable d’altres partits a l’esmentada resolució, una frivolitat que va servir per a una investidura in extremis i sorprenent, soscavant conceptes fonamentals en una democràcia parlamentària, sense cap sentit institucional i invocant el tan repetit mandat sorgit de les urnes. Es pretén que la societat fun­cioni com ho fa la CUP internament?

La societat desconfia de polítics i ins­titucions, però la solució no consisteix a desnaturalitzar les institucions, sinó a actuar amb sentit institucional en l’exercici de la política. El mal no es troba en el sis­tema, sinó en males pràctiques d’alguns polítics. Passarà una cosa semblant al dret a decidir, que explicat al marge del principi de legalitat perverteix la de­mocràcia.

Sembla que el Parlament ha perdut el seu sentit institucional, actuant entre la ficció i la realitat, vorejant en ocasions la legalitat estatutària.