Després de llegir a bastament la premsa d'aquests dies, tots els articulistes i opinadors vénen a convergir que el trencament era previsible. Una ruptura com la de molts matrimonis que tothom sap que no van bé però que aguanten fins que els fills es fan grans. Ha estat una ruptura inesperada en la forma però no en el fons. Les sovintejades disputes en moments electorals sobre els llocs a les llistes, per a alcalde, president del Consell o de la Diputació, s'entremesclaven amb crítiques que traspassaven el límit del que és acceptable. Recordem les lluites a Banyoles i els enfrontaments a la Bisbal. Ser d'Unió o de Convergència era, expressades per la força contrària, una mena d'insult més propi de la política de carrer. Duran és un polític brillant, sí, i he patit el seu autoritarisme implacable i fred. De discurs fàcil i ben argumentat, brillant polemista i de lluït vestit per a cada ocasió, ha sabut sempre trobar un entorn que l'ha venerat. És d'aquells polítics que demanen la renovació constant d'aquesta veneració incondicional. Ocupant d'una suite al Palace de Madrid, viu un estil de fer política allunyat de la majoria dels ciutadans. Un estil que genera enemics i que ha facilitat el trencament amb algunes conseqüències importants. Una és la llibertat que recupera per pactar amb la dreta espanyola esperant el manteniment o retorn del cicle conservador a l'Estat i la recuperació de l'autonomia política, alliberat ja del jou imposat per CDC. L'altra són les prebendes directes o indirectes relacionades amb el càrrec de portaveu de la federació a Madrid, ara d'Unió, i la presidència de la comissió d'assumptes exteriors del Congrés, que tampoc sembla que perdrà.
I per a Mas què suposa el trencament? La primera de les lectures és l'alliberament de la càrrega conservadora d'un soci no sobiranista. La incomoditat de CDC en un tema contradictori dins de la federació impedia un escenari poc creïble per l'opinió pública. La segona lectura es fa en clau d'una probable inhabilitació del president. I la meva pregunta és, quina estratègia seguirà Duran? Una nova força política, que aglutinés unionistes i no independentistes permetria la seva supervivència com a polític de primer nivell. El missatge llançat pel president a la societat civil per liderar el canvi no sembla altra cosa que l'intent de deixar sense arguments el Partit Popular enfront d'una llista transversal encapçalada pel president. Si això no s'acaba produint, i es materialitza una llista formada per destacats representants de la societat civil, a qui s'inhabilitaria? I de retruc, descol·locat, Oriol Junqueras hauria de recompondre un trencaclosques que podria enfrontar dues societats civils. Mentrestant, Duran, no deixarà la luxosa suite de sis-cents euros per dia, ni abandonarà la presidència de la comissió d'afers exteriors. Podrà resistir tornar a un hotel de quatre estrelles o a casa i no tenir dret a la valisa diplomàtica? Podrà, si el seu jo li ho permet, començar en l'exercici professional d'advocat o de professor? Sincerament, no. I així estant, ja es poden anar preparant els díscols Núria de Gispert, Toni Castellà i tutti quanti amb pensament propi. En Joan Rigol ha ensenyat el camí a seguir. Mentre tot això passi, la suite no sembla trontollar. És la insígnia d'un líder que es resisteix a dimitir.
Un altre ja ho hauria fet. El seu ego no li ho permet, tan majestuós i altiu com la suite d'un hotel de gran luxe que paguem entre tots.
