OPINIÓ
PROFESSORS D’ESADE (URL) - 29 juny 2017 2.00 h

TRIBUNA

El no lideratge

ÀNGEL CASTIÑEIRA I JOSEP Mª LOZANO - PROFESSORS D’ESADE (URL)
“Avui obtenir el poder és més fàcil que exercir-lo, i exercir el poder és més fàcil que liderar. Rajoy i Trump seguiran tenint poder, però no vol dir que tinguin lideratge.

Hi ha una manera senzilla d’entendre per què és tan important la funció de liderar que consisteix a avaluar les conseqüències derivades de no haver-ho fet. Derek Curtis Bok, expresident de la Universitat de Harvard, referint-se a la importància d’invertir en capital humà, deia: “Si vostè creu que l’educació és cara, provi amb la ignorància.” El mateix podríem dir del lideratge. Si consideren que el lideratge no és important, provin amb el no lideratge.

Hi ha diverses maneres d’entendre el no lideratge avui. N’esmentarem tres procedents de l’àmbit polític. Una és només aparent. És la que representen grups com ara la CUP o Catalunya en Comú. En ambdós grups, teòricament, són les bases, les “confluències” i les assemblees ciutadanes les que prenen les decisions, mentre que els representants polítics fan tan sols la tasca de “coordinadors”. Aquesta opció pot ser entretinguda mentre hom està a l’oposició i no té l’obligació de governar, però, com s’ha comprovat en l’Ajuntament de Barcelona, és totalment inviable quan cal prendre decisions diàriament i quan de sobte tens una xutada de realitat de política institucional. “Quan entres en una institució –deia Ada Colau en una entrevista– has de governar el possible i el realment existent. La teva capacitat de lideratge depèn de la teva capacitat de fer.” Bravo! És el millor bany de realisme i sens dubte la millor lliçó de lideratge extreta després de més de dos anys de govern.

La segona forma de no lideratge no és tan sofisticada com la que hem vist en les formacions de la nova política, potser perquè prové de la més vella política espanyola. L’expressió més acurada d’aquesta nova opció podria ser aquesta: “A veces la mejor decisión es no tomar ninguna decisión y eso es también una decisión.” La frase, de Mariano Rajoy, va ser expressada en una reunió plenària del Grupo Popular celebrada al Congreso de los Diputados i va ser rebuda amb una llarga ovació pels parlamentaris d’aquesta formació. Decidir no decidir, com a axioma, com a filosofia de vida, com a guia d’actuació, temem que respon més aviat a la tàctica funcionarial i resistencial del vell culo di ferro, consistent a tenir l’habilitat de continuar o perpetuar-se en el càrrec, de desenvolupar aquella flegma de qui fa d’estàtua mentre aguanta impertorbable les escomeses. La pregunta a plantejar en aquesta forma de no lideratge és: si l’accés a, i el manteniment del poder no es fa per haver de prendre decisions, llavors a quina altra preferència respon? Som davant d’un onanisme del poder?

La tercera manera d’entendre el no lideratge l’està encarnant ara mateix el president Donald Trump i és clarament oposada a la que acabem d’atribuir a Rajoy. En efecte, d’ençà que va arribar a la Casa Blanca, Trump no ha parat de prendre decisions, però la majoria contràries al que s’esperaria d’un país que exerceix en el món de màxima superpotència. Sembla creure que el lideratge intern que vol consolidar requereixi el no lideratge extern. El que caracteritza el no lideratge de Trump no és el fet que ell no dubti que l’està constantment exercint, sinó l’impredictible de les seves decisions i les conseqüències negatives de les seves decisions, tant per al seu país com per al món. Vegeu la retirada dels Estats Units de l’Acord Transpacífic de Cooperació Econòmica (TPP); la declaració que l’OTAN és obsoleta; l’afirmació que la UE “és un projecte fallit; l’euro, una recepta per a la ruïna econòmica d’Europa, i Brussel·les, un forat infernal”; o la retirada de l’Acord de París sobre el canvi climàtic.

Els països europeus van “cedir” poder en nom d’una concepció compartida de la sobirania i la responsabilitat. Trump no cedeix poder sinó que l’abandona, hi renuncia. Abandonar o abdicar de la responsabilitat de la governança global i assumir tan sols decisions proteccionistes, egoistes i unilaterals és una manera directa de provocar l’entrada en una era posthegemònica i d’afavorir, en el pitjor dels casos, l’emergència d’un món apolar del qual és totalment absent el lideratge.

En conclusió, avui obtenir el poder és més fàcil que exercir-lo, i exercir el poder és més fàcil que liderar. Rajoy i Trump seguiran, de moment, tenint poder, però no vol dir que tinguin lideratge. I, en segon lloc, a diferència del passat, avui renunciar al lideratge global no implica ja necessàriament cedir-lo als rivals sinó tan sols desentendre’s d’aquelles responsabilitats derivades del pes i de la grandària del país que governes.