OPINIÓ
29 juliol 2018 2.00 h

TRIBUNA

El dogma dels espanyols

ARMAND DE FLUVIÀ,Membre de l’ANC i soci d’OC
“Espanya, com a entitat política, i la seva unitat no daten dels Reis Catòlics, com es vol fer creure, sinó del 1714

ls espanyols, però sobretot els polítics espanyols, siguin d’un color o d’un altre, tenen un dogma de fe que consideren sagrat i, per tant, inalterable i fonamental: el de la Unitat d’Espanya, que uns consideren la nació més antiga d’Europa i altres que ja existia a l’època del paleolític. Aquest dogma va tenir el seu auge amb la dictadura franquista, en què a tots els llibres d’història s’ensenyava que els autors d’aquesta sagrada unitat van ser els Reis Catòlics, de la dinastia castellana dels Trastàmara. El resultat ha estat la immensa majoria d’espanyols –i molts catalans– que malauradament encara s’ho creuen a ulls clucs perquè no ens esforcem que ho tinguin ben clar. 

PERÒ QUINA ÉS LA REALITAT històrica –que ells diuen que falsegem descaradament– que podem comprovar documentalment en instruments autèntics, que no poden ésser falsejats? Fets indiscutibles: Ibèria és el nom que els grecs donaren, originàriament, al territori dels ibers. Hispània és el nom que els romans donaren a la península E Ibèrica. Espanya és el nom donat des de temps reculats a aquella península. Prové del llatí Hispania, d’origen probablement fenici i de contingut exclusivament geogràfic. Un cas semblant el tenim a Itàlia. La península d’Itàlia fou una entitat geogràfica fins a la seva unificació el 1861, des d’aleshores és una entitat política. Als originaris de la península italiana se’ls deia italians, com hom denominava espanyols els naturals d’Espanya (entitat geogràfica) fossin d’on fossin. 

ESPANYA VA DEIXAR D’ÉSSER una entitat geogràfica per esdevenir política arran de la victòria de les tropes filipistes o borbòniques de Felip V el 1714 i la sèrie de decrets de la Nova Planta imposada a Catalunya i a la Corona catalano-aragonesa arran de la seva annexió a la Corona castellano-lleonesa, “por justo derecho de conquista”, són paraules textuals i amb un exèrcit d’ocupació que, amb matisos, encara dura. 

FINS A AQUELL MOMENT, el Principat era un país independent i sobirà, amb un govern propi –la Generalitat–, amb una moneda pròpia, amb un parlament propi (les Corts Catalanes), amb uns funcionaris propis, amb ambaixadors propis, amb unes institucions públiques pròpies, etc. O sigui, tot el que avui té qualsevol estat independent. És d’una gran importància que tothom –a Catalunya i a Espanya– ho sàpiga per adonar-se i tenir present que el poble català, amb llurs més i llurs menys, mai no ha deixat de lluitar per aconseguir la llibertat que se’ns va prendre fa 304 anys.