ARTICLES
29 agost 2015 2.00 h

El 27 decidim l'educació

ENRIC ROCA CASAS

El proper 27 de setembre escollirem amb el nostre vot quelcom més que un parlament. Decidirem si iniciem de manera definitiva l'etapa de construcció d'un estat independent per a Catalunya. Els reptes i les oportunitats que això suposa són enormes i en múltiples dimensions, també en educació. Per primera vegada Catalunya estarà en disposició de bastir un sistema educatiu propi. Ho podrà fer tot recollint el bo i millor de la seva fecunda tradició pedagògica i, alhora, en l'avantsala d'una de les etapes de major exigència en la transformació i innovació dels sistemes educatius actuals.

Haurem de decidir si continuem apostant per un model propi del sud d'Europa, com tenim ara, o si ens inspirem en models anglosaxons o de tall nòrdic. Ras i curt, si prosseguim amb la intenció de regular-ho i controlar-ho tot, o si, basats en la confiança, impulsem l'autonomia de centres i equips docents, tot restant amatents a no crear o consolidar desigualtats educatives. Es tracta també d'escollir entre voler prescriure gairebé tot el currículum –com ara– o només una petita part que garanteixi la unitat del sistema, però que deixi el percentatge majoritari a l'acomodació dels projectes de centre singulars. Sense renunciar a la qualitat i equitat de tot el sistema, hem d'optar o bé per l'heterogeneïtat i la diversitat o bé, per contra, per l'homogeneïtzació i la uniformitat.

Seguint la mateixa lògica, haurem de decidir si mantenim un mecanisme de supervisió del sistema basat en la inspecció i les proves externes estandarditzades o si, per contra, apostem per un model de rendiment de comptes basat en indicadors prèviament establerts, avaluats per organismes tècnics independents i amb la participació, també, d'una representació de personalitats amb prestigi social i d'arrelament territorial. Així mateix, uns consells socials formats per persones similars podrien responsabilitzar-se d'escollir els millors projectes per a les escoles del seu àmbit, així com els millors lideratges i equips docents per portar-los a terme. L'èxit dels projectes escollits comportaria el manteniment del prestigi social dels seleccionadors.

Continuarem amb una formació de mestres i professors de secundària obligatòria amb identitats professionals diferenciades com en l'actualitat? I també prosseguirem reproduint un sol perfil docent, malgrat saber que la diversitat –també competencial acadèmica– és un valor molt positiu a l'hora de confegir equips docents polivalents i complementaris? Es tracta de seguir apostant per una formació docent individualista i amb una exigència acadèmica i, sobretot, personal amb poc rigor? O, per contra, invertirem fort perquè els mestres dels nostres fills siguin els millors per treballar en equip, els millors a l'hora d'innovar en metodologies d'ensenyament i aprenentatge, els millors en qualitat humana, en exemplaritat educativa, i els més competents per poder acompanyar i orientar de manera integral –individualment i grupal– l'alumnat?

Tot això i més –en educació– ens hi juguem el proper 27 de setembre. Construir un estat és una empresa titànica. Fer-ho sobre els fonaments i les inèrcies d'un model en molts aspectes caduc i en altres fonamentat en la resistència per la supervivència, hauria de comportar disposar, ara, de la clarividència necessària per no caure en la reproducció mimètica del model precedent. En definitiva, la lluita per bastir un estat propi és la que pretén assegurar un futur millor, més feliç i més culte, per a tots els ciutadans de Catalunya.

Haurem de decidir si continuem apostant per un model propi del sud d'Europa, com tenim ara, o si ens inspirem en models anglosaxons o de tall nòrdic