La Fronda catalana

La Vanguardia en català | 29/08/2015 - 00:00h


Luis Sánchez-Merlo


Durant la minoria d'edat de Lluís XIV (1648-1653) es va produir a França una insurrecció, inflamada pels prínceps descontents i la noblesa, en un moment de crisi econòmica. La Fronda va acabar derivant en una lluita d'intrigues i licitació pel poder després de la qual no va quedar ni rastre del sentit constitucional.

Un aire de Fronda corre en vigílies de la cita electoral catalana, atesa la convergència en el sí dels partits que proposen la ruptura amb la resta d'Espanya.

Disposar de respostes, prèvies a embocar les urnes, pot ser aclaridor, ja que algunes vegades per interès tàctic immediat i d'altres per aquesta conjunció d'apatia, irritació i afartament -que domina el paisatge del país real, tan allunyat de formulacions teòriques i afligit per la incertesa d'ara mateix- les preguntes es queden sense rèplica. Deslocalització de la riquesa i deute formidable. Atès que el negoci de CaixaBank i el Sabadell és més important a la resta d'Espanya que a Catalunya i exerceix una part considerable de l'activitat fora, empreses cotitzades a borsa -Abertis, FCC, Gas Natural, Grifols- que hi tenen la seu han activat plans de contingència per al supòsit d'una declaració unilateral d'independència? S'ha informat accionistes, clients i dipositants (famílies, bancs i empreses catalanes estan endeutats en euros) sobre els efectes derivats de no tenir l'abric del BCE? Facilitar el trasllat automàtic del domicili social per tot el territori nacional nomésés una mesura cautelar per a una situació excepcional?

A finals del 2014 Catalunya tenia un estoc de deute de 64.476 milions d'euros i era la comunitat autònoma més endeutada en termes absoluts. Ha rebut de l'Estat al llarg dels darrers quatre anys 49.300 milions, als quals se sumen els 8.000 milions anuals que la Generalitat s'ha estalviat en interessos, gràcies al FLA. Aquestes injeccions successives han garantint el funcionament de les seves institucions i el pagament a funcionaris i proveïdors. Amb la boca petita, els caps del sí han mussitat que no pagaran el deute públic, cosa que no sembla el millor missatge per guanyar la confiança dels creditors europeus.

En el cas de Catalunya -amb l'Estat del qual forma part- i d'Espanya amb Europa, els deutes s'han de pagar. Si no, la llei en determinarà les conseqüències. Això no enerva els laments sobiranistes quan culpen Madrid de tots els mals? Eleccions autonòmiques i reforma constitucional. Intentar que aquests comicis siguin plebiscitaris i transformar-los en un referèndum per la independència és un artifici i, sobretot, un frau legal. La convocatòria de la Generalitat és per elegir el Parlament i, per tant, ara toca retre comptes i desgranar programes.

Els resultats electorals no decidiran, ni tan sols aclariran, la qüestió que hi ha rere la pretensió d'una part dels catalans sobre aquests comicis, que continuarà insatisfeta en les seves reivindicacions. Cal preguntar-se si s'ha de reformar la Constitució per atendre els interessos d'uns i altres i preveure la celebració d'una consulta amb participació de tot el cens electoral.

El president, quart; Rivera no compareix i Unió es desmarca. Després de tres anys hamletians, el president de la Generalitat ha acceptat, sense queixar-se, anar en una llista que no encapçala. Atesa la sevaaposta, ja inequívoca, per la secessió i que és el governant de tots els catalans, una part considerable dels quals no vol la secessió, no hauria d'haver dimitit, també en nomde la neutralitat, després de dissoldre el Parlament?

Després de 37 anys d'hegemonia pujolista, l'horitzó judicial de família i amics configura un paisatge nou per al votant convergent. Haver d'optar ara per una papereta no encapçalada per un dels nostres, farà efecte sobre aquest teixit social que ha donat -durant 23 anys- tantes mostres de fidelitat a Convergència Democràtica de Catalunya?

El líder de Ciutadans, després d'escoltar potser massa opinions, ha optat per no presentar-se per Barcelona, i ha desaprofitat l'oportunitat de mesurar forces en una cita tan assenyalada. Té por de no treure bons resultats de cara a la carrera nacional -que és en el que realment sembla estar cen­­trat- o torna a sortir el follet de l'operació reformista?

Duran Lleida, un vell routier , reacciona al SAM -Supòsit Anticonstitucional Màxim- de la DUI i en surt indemne. Els vells afectes se n'han anat en orris, com aquests matrimonis que no aguanten passar més Nadals plegats. Aconseguirà Unió viure sense el paraigua convergent i -amb uns resultats raonables- asseure's a la taula de la reforma constitucional? Partits dinàstics, resultats aleatoris. El partit dels socialistes catalans s'ha anat quedant en el xassís, després de perdre els divins de Sarrià (Mascarell, Maragall,Obiols), que proporcionaven consistència ideològica i -junt amb els humans, Montilla, Chacón i Corbacho- bons resultats a les locals i les generals. El PSC -amb el mag Iceta al capdavant- serà capaç de convèncer el cinturó metropolità de les bondats del federalisme?

El PP va trigar a decidir-se. El nou candidat, rebut amb estrèpit al crit de xenòfob extremista, per errors passats, pagarà la factura que anticipen els sondejos? O el fet d'haver estat alcalde de la tercera ciutat catalana suggereix una collita sorpresa entre aquesta massa neutra de catalans que també se senten espanyols?

La concòrdia és necessària. Hi ha raons per apostar per la concòrdia, que, a part de possible, és necessària per allunyar la Fronda i recuperar la serenitat i el concert intel·ligent que sempre han anat bé a Catalunya. Sembla l'aposta més assenyada, malgrat que això s'hagi descabalat i apressi tornar-ho a ordenar.

La Xina, la immigració i el gihadisme inquieten Europa, que no vol pànic, ni còlera, ni por, sinó solucions. Queda lloc a l'agenda per a la fragmentació que plantegen els nacionalismes impacients?