El meu amic Xavier

El meu amic Xavier no anirà a votar diumenge. Jo, en canvi, hi aniré, encara que hauria preferit una consulta pactada com la d’Escòcia, possibilitat rebutjada frontalment per Rajoy. El meu amic i jo pensem diferent sobre aquesta qüestió. Fa pocs dies, ens vam trobar en una reunió de feina i ens vam desitjar sort mútuament. Fa molts anys que ens coneixem i ens estimem, tots dos som conscients que no podem permetre que aquesta discrepància –que no és petita– modifiqui la nostra relació, basada en moltes complicitats. Diumenge, ell viurà la jornada d’una manera i jo d’una altra, i estic segur que –passi el que passi– dilluns ens trucarem i quedarem per anar a fer un arròs i comentar el panorama. Ho fem, suposo, perquè posem per davant les actituds a les idees, fins i tot quan les idees tenen a veure amb l’estructura d’un país i el futur de la gent que hi viu.

El meu amic i jo compartim la devoció per Joan Manuel Serrat. Guardo com un tresor un disc dedicat pel Noi del Poble Sec, que l’artista mateix va fer-me arribar fa alguns anys a la redacció del diari, com a agraïment per un article. Serrat forma part de la meva educació sentimental i m’hi sento connectat per algun lligam que no té res de cerebral, un fil subtil que és fabricat de memòria, somnis i ambients. Aquest vincle opera més enllà i més ençà de les seves legítimes posicions polítiques (que alguns potser distor­sionen de mala fe) i de les meves. El cantautor és massa gran i massa bo –i estimat per gent molt diferent– per ser camp de batalla. Siguem civilitzats, ara més que mai: Serrat ha de poder dir la seva amb llibertat i jo he de poder dir que votaré sí en aquest referèndum, sense deixar d’escoltar les cançons de Serrat.

No estic dient que la qüestió de la independència, del referèndum i de la repressió que desplega l’Estat per impedir-lo no tingui un cert impacte sobre la manera com ens relacionem amb familiars, amics i companys de feina. En té, esclar. Però no fins al punt dramàtic que expliquen alguns po­lítics i alguns mitjans. Per què passa això? Perquè tothom sap que, acabi com acabi aquesta història, hem de continuar fent les nostres vides, barrejats els que pensen una cosa i els que en pensen una altra, com el meu amic Xavier i jo.

La democràcia consisteix també a abordar els desacords d’una societat per parlar-ne lliurement, si és possible sense prohibicions, ni multes ni detencions. La idea segons la qual un projecte polític –sigui la llei de l’avortament, formar part de l’OTAN o la independència de Catalunya– divideix la societat és un argument absurd que impossibilitaria realitzar qualsevol exercici de pluralisme real. Les so­cietats madures viuen en un ball de consensos i dissensos que la política ha de vehicular de la millor manera. Sembla fàcil, però alguns encara no ho han vist.