Estranyesa

Aquesta setmana és una de les més rares de la meva vida: estic a Sant Sebastià, cobrint el festival de cinema com ho he fet des de pràcticament fa trenta anys amb la sensació de disfrutar d’un privilegi, però tinc bona part del cap pensant en Catalunya amb la recança de no ser-hi i de no compartir-hi aquests moments en què, com vaig sentir els dos dies abans de marxar al País Basc, hi ha l’emoció de la resistència col·lectiva davant d’accions repressives d’un estat autoritari: el goig de la insubmissió que m’atreveixo a dir que fins i tot han experimentat molts que no s’havien revoltat per res. Tanmateix, encara que no hi sigui i que no sigui el mateix, també ho continuo vivint a través d’un intercanvi d’opinions amb una diversitat de persones que, per utilitzar un llenguatge que fem servir els habituals dels festivals de cine, configuren la “família” efímera que em retrobo cada any a Sant Sebastià i que, a banda dels periodistes catalans, sobretot està formada per gent provinent de Madrid. El cas és que he de reconèixer que em feia una certa mandra anar a Sant Sebastià perquè, a més, suposava que em trobaria amb un mur construït amb tòpics relatius a la il·legalitat del referèndum, a la naturalesa perniciosa dels nacionalismes, al convenciment que els extrems es toquen per posar en el mateix sac el govern espanyol i el català, a la idea que tot aquest moviment està manipulat per un partit de dretes que vol amagar la seva corrupció. Tant és així que estava disposada a no obrir la boca, a no dir-ne res, pressuposant també que no els importava un altre punt de vista. Tanmateix, i no vull creure que ha sigut per simpatia, me n’han parlat per dir-me que els sembla lamentable que el seu diari, abans progressista, segueixi els dictats de Rajoy. O per comentar-me que havien sortit a Madrid per manifestar-se en contra de certes accions repressives, com ara la intimidació a certs mitjans de comunicació, junt amb moltes més persones de les que mostren i reconeixen. No cal que estiguin a favor de la independència de Catalunya. N’hi ha prou que respectin que existeix aquest desig per una part dels ciutadans catalans, que reconeguin el dret a decidir o que, en tot cas, la situació requereix una negociació política i no mesures de força repressives. Que això m’hagi arribat, encara que només sigui per part d’algunes persones, m’ha reconfortat.