L’esquema de les històries de dibuixos animats de la companyia Warner era sempre el mateix: dos personatges enfrontats, una víctima i un botxí. L’antagonista mirava de capturar el protagonista, però sempre aconseguia l’efecte contrari: la seva agressivitat se li girava en contra. Així, el Coiot emprava tot el seu enginy –amb l’ajut dels productes Acme– per capturar –la finalitat era cruspir-se’l– el Correcamins (Road Runner). Però aquest ocell no volador sempre aconseguia driblar amb rapidesa els moviments del Coiot, que acabava al fons d’un barranc o bé socarrimat pels explosius enmig del desert.
L’estrella de la Warner era el conill Bugs Bunny (el Conejo de la Suerte, en la versió espanyola). Liderava el conjunt d’herois animats en una sèrie que s’anomenava Looney Tunes, denominació que després va servir per definir el conjunt dels personatges. Va néixer a principis dels anys trenta per al cinema i després va viure el seu gran moment de popularitat a la televisió. El va crear Tex Avery, un dels grans pioners de l’animació. Bugs Bunny tenia més d’un antagonista: per una banda, el malhumorat ànec Daffy (el Pato Lucas), que en les seves disputes amb el conill sempre perdia el bec mentre Bugs es menjava una pastanaga per berenar; per l’altra, de vegades hi entrava en joc el caçador vegetarià Elmer Fudd (Elmer Rondinaire). Daffy i Bugs Bunny, cadascú per la seva banda, miraven de convèncer-lo perquè cacés l’altre. D’aquí venia la cèlebre disputa sobre si era “temporada d’ànecs o temporada de conills”.
En el cas de Piuet (Tweety), també hi havia una relació a tres bandes: Piuet, el gat Silvestre i la iaia propietària del canari. Silvestre, seguint l’instint natural dels felins, intentava menjar-se’l, però la parsimoniosa intel·ligència de l’ocell groc i el rígid paraigua amb el mànec de fusta de l’àvia impedien que Silvestre se’l cruspís. Aquest desig és fins i tot reprovat en una mena de spin-off de la sèrie en què Silvestre intenta ensenyar l’art de la cacera a un nebot seu, un bon jan que ha perdut l’instint assassí.
La Warner, amb aquest plantejament, va trencar el clàssic esquema de bons i dolents: és clar que, als ulls dels humans, Silvestre era pervers, però no ho era més la iaia d’aparença bondadosa? ¿I Piuet, que no deia mai una paraula més alta que l’altra i es compadia del “lindo gatito”, no ho feia amb un sarcasme esfereïdor?
Des de l’arribada del vaixell temàtic Warner –ara vaixell temàtic Guàrdia Civil– al port de Barcelona, les xarxes han fet tornar a l’actualitat un personatge que amb el temps ha superat la popularitat dels seus companys d’animació gràcies a la infantilització que se n’ha fet, que ha afavorit que molta canalla el conegui més pels llençols, les motxilles i tot el marxandatge que ha generat que no pas pels dibuixos. Ara, a Piuet se l’ha representat com l’emblema de la Guàrdia Civil, però també podria ser una metàfora de com el que és aparentment més feble (Piuet i l’àvia, per Catalunya) pot fer front amb un somriure i certes argúcies a l’agressivitat i les males intencions del repressor (Silvestre, per l’Estat).
