La rebel·lió, un delicte que no és per a pacifistes

  • El Codi Penal exigeix que s’hagi recorregut a la violència
La rebel·lió, un delicte que no és per a pacifistesManifestants independentistes enfilats als vehicles de la Guàrdia Civil (Xavier Cervera)

29/10/2017 02:09

El delicte de què, en principi, serà acusat el destituït president de la Generalitat, Carles Puigdemont, està vetat per als pacifistes. Es tracta d’un tipus penal que requereix l’ús de la violència, perquè així es disposa a la redacció del Codi Penal vigent, el que van aprovar les Corts el 1995. Ara bé, la Fiscalia General de l’ Estat presentarà demà una querella contra Puigdemont en la qual, tret de canvis de criteri d’última hora, el considera responsable d’un delicte de rebel·lió. I amb ell, els membres del seu Govern i els integrants de la Mesa del Parlament que van permetre aprovar la declaració unilateral d’independència ( DUI). A la querella inicialment redactada, s’estimava que tots ells, tot i que no hagin incorregut directament en fets violents, han observat una conducta i han desenvolupat una estratègia política que sí que ha permès induir a cometre’ls.

La Fiscalia, en tot cas, està sota toc de queda des de divendres passat. Cap la possibilitat que la querella no estigui rebent només els últims repassos de xapa i pintura, sinó que experimenti canvis més o menys substancials. Al Govern central li convé una estratègia rigorista en portes d’una campanya electoral a Catalunya? No li estaria fent un favor polític als perseguits? Demà es comprovarà si, al final, la topada institucional va tenir lloc dins de l’àrea, o fora, i ja no és penal, sinó un llançament processal indirecte, que deixi la rebel·lió en sedició, per exemple.

En tot cas, mentre es continuï parlant de rebel·lió, quina pena podria correspondre als querellats? La que preveu la llei arriba fins als 30 anys de presó, depenent de les circumstàncies que s’apreciïn. Si es considera que ha existit el delicte, el fet d’haver-hi incorregut des d’un càrrec públic tan rellevant com la presidència de la Generalitat no contribueix precisament a atenuar-ne la responsabilitat.

Ara bé, en un procés penal com el que està a punt de començar, res no es dona d’entrada per demostrat sense més ni més ni deixa de discutir-se. El lletrat Jaume Alonso Cuevillas, que exercirà la defensa de Puigdemont i els consellers del PDECat, estima que no té sentit parlar de rebel·lió en aquest cas. Sobretot, per l’absència d’aquest requisit de la violència.

L’article 472 del Codi Penal estableix, en efecte, que incorren en aquest delicte “els que s’alcessin violentament i públicament” per a set supòsits o finalitats. Entre aquests propòsits figuren el de “derogar, suspendre o modificar totalment o parcialment la Constitució”, i el de “declarar la independència d’una part del territori nacional”.

La redacció d’aquest article va tenir un protagonista destacat, Diego López Garrido, en la seva condició de llavors, com a diputat d’IU. “El requisit de l’ús de la violència –ha declarat a La Vanguardia– el vaig introduir jo mitjançant una esmena negociada amb el PSOE, que tenia com a portaveu José María Mohedano. L’objectiu era definir més bé el tipus penal i fer-ho de manera que exigís l’ ús de mètodes violents per ser identificat. Com a rerefons, es buscava el consens en l’òrbita de l’esquerra parlamentària, i també amb els nacionalistes que, començant pel PNB, van donar suport a l’esmena.

La conseqüència que la redacció es tanqués així és, segons el parer de Cuevillas, que “no hi ha un tipus penal específic i proporcionat davant una declaració d’independència”. En la mateixa línia, l’advocat penalista Emilio Zegrí considera que la llei persegueix els qui s’alcin “violentament i públicament”, per la qual cosa s’han de presentar les dues circumstàncies. Si no es donen, no es compleixen les previsions legals. Igual de contundent és el lletrat Andreu Van Den Eynde, que defensarà Oriol Junqueras i els consellers d’ERC, i per a qui “ni l’acusació de rebel·lió ni la de sedició no s’aguanten per enlloc”. I s’anticipa a un altre debat, sobre la possible rellevància penal de la permanència del Govern com a delicte d’usurpació de funcions, si els seus membres no accepten la seva destitució. “No hi hauria cap usurpació –diu– perquè no estarien suplantant ningú”.

Des d’una perspectiva oposada, el lletrat José María Fuster Fabra estima que “hi ha base per presentar una querella per rebel·lió”, perquè en aquest precepte penal es persegueix proclamar la independència d’una part del territori, “i això s’ha produït”. Fuster Fabra afegeix que “la violència pot apreciar-se per inducció”, i subratlla que “es van assaltar els vehicles de la Guàrdia Civil a la Conselleria d’Economia, hi ha hagut agressions a policies i atacs a guàrdies civils”. Segons el seu parer, al llarg del procés la discussió estarà centrada a demostrar que existeix una relació entre “les proclames” polítiques i aquests actes de violència.

En aquesta línia, Faustino Brañas, responsable estatal dels serveis jurídics de la Unió de Guàrdies Civils i llicenciat en Criminologia, diu que el delicte de rebel·lió “sona molt fort i és molt especial i molt específic”, però “pot apreciar-se”, malgrat els “intents de desvirtuar-lo, ja que Puigdemont va evitar, per exemple, sortir al balcó a proclamar la república i recórrer al vot secret per aprovar-la”.

Aquesta dada no és irrellevant, i caldrà veure en què es tradueix en la querella. I és que hi va haver cinc consellers –Borràs, Mundó, Ponsatí, Forn i Serret– que no van participar en la votació per aprovar la declaració d’independència perquè no són diputats. Aquest requisit específic del tipus penal, per tant, no el van complir.