Contra l’imperi de la divisió

Barcelona
29/10/2017 02:04

Teníem tres opcions – DUI, 155, eleccions– i s’han posat en marxa totes tres. La DUI reunia les essències del procés: unilateralitat, fugida cap endavant, inviabilitat i potencial conflictiu. El 155 era una arma del centralisme contra els independentistes que afecta tots els catalans. I, a hores d’ara, era també l’únic instrument a mà per restablir l’ordre constitucional. Les eleccions buscaven una vàlvula d’escapament, si més no temporal, per a una societat estressada, tot i que sense resoldre el seu problema de fons. El Govern central ha optat pel 155. I el president Puigdemont, empès per ERC i per un Estatamb activistes no electes, va triar la DUI i va cedir al rival la millor carta, l’electoral. Divendres, després que es convoquessin comicis, Catalunya estava més a prop d’atenuar el seu principal problema que cinc hores abans, quan es va declarar la independència.

El problema principal de Catalunya ja no és, com sostenen els indepes, Espanya. És la divisió entre catalans. Vet aquí el trist fruit del procés dirigit per Junts pel Sí, esperonat per la CUP i engrossit per la bona gent de l’ ANC i Òmnium. Catalunya ha de combatre aquesta divisió. Està en el seu pitjor moment, sí. Raó de més. Urgeix plantejar prioritats per a la reconciliació. Si no supera la seva divisió, Catalunya serà un ens fallit. Com un humà amb una cama, un braç, un ull i mig cervell.

Dividir significa introduir la discòrdia o el desacord entre persones o col·lectivitats. Aquí, els uns i els altres han dedicat tot el seu talent a això. Fins a aconseguir no una sinó tres divisions: la catalana, l’espanyola i l’europea. Vivim sota l’imperi de la divisió. I cal deslliurar-se’n com més aviat millor.

CATALUNYA. La societat catalana està partida en dos. La debilitació del catalanisme transversal és atribuïble a l’independentisme. En la transició, el catalanisme va aglutinar fins i tot partits internacionalistes. En l’era del major autogovern, el sobiranisme ha trossejat el catalanisme. Error. Ha estigmatitzat els que refusen saltar-se la llei i ha menystingut l’oposició mentre presumia, ingènuament o cínicament, d’excel·lència democràtica. Ha obert una esquerda entre els que reconeixen el món sencer com el seu camp d’acció i els disposats a trencar-ho tot i retirar-se a sobreviure al seu hort.

(AFP)

L’il·limitat horitzó de la divisió catalana causa vertigen. Encara té recorregut. El secessionisme ja va partir el PSC, Unió o CiU. Hi ha discrepàncies a CSQP. Hi ha baralles fratricides entre el PDECat i ERC; o sigui, a JxS, on l’aliança amb la CUP traspua odis i rancúnies... La divisió és consubstancial a l’ésser humà. Però li resta força. Per això les persones amb nocions d’història parlen, concedeixen i pacten. En dies de bonança, per progressar. En dies de crisi, per no morir com a col·lectiu. L’intent de reorganitzar l’escenari polític català sobre l’eix nacional ha portat divisió i fracàs. Cal ressituar-lo en l’eix social. No assegurant, a base de pensament màgic, que la república serà xauxa per als pensionistes, sinó corregint tot d’una retallades en educació i sanitat.

ESPANYA La deriva independentista ha engrandit el solc entre Catalunya i Espanya. Els seus poders estan a matadegolla. Hi ha fuga d’empreses i boicot comercial. És cert que el centralisme va donar ales amb el seu silenci, la seva mesquineria i la seva repressió a l’independentisme. Un altre error. També que aquest va començar acusant Espanya de robatori i ha acabat mentint sense rubor, presentant l’aplicació de la llei com un cop d’Estat. Un altre error. Per fortuna, el xoc institucional no sempre té un correlat particular. No hem de confondre el Govern central amb els espanyols ni el Govern català amb els catalans. Hi ha incomptables afectes personals que l’oportunisme polític no podrà destruir mai.

EUROPA. Catalunya no es convertirà en un nou Estat europeu. Però ja és un problema europeu. L’independentisme ho va voler així a l’exportar el seu conflicte. Un altre error. La Unió Europea va néixer per curar ferides i sumar. El Brexit busca el contrari, la divisió europea, la resta. El va votar un país dividit, pres de la crisi i el populisme, capaç en la seva ignorància de creure’s mentides. El Catexit sintonitza amb el Brexit, a escala inferior: el Regne Unit multiplica per nou la població de Catalunya, i per onze el seu PIB. Però segueix la seva línia d’agressió a la idea d’Europa. Com a tal és percebut i com a tal serà recompensat.

CRÉIXER. L’historiador romà Salusti deia que “amb la concòrdia les coses petites creixen, amb la discòrdia les més grans s’enfonsen”. La discòrdia està a l’abast de qualsevol: al món rural, els odis entre veïns poden durar generacions. La concòrdia exigeix esforç, renúncia i ètica de la responsabilitat. Rajoy ajudaria si oferís quelcom més que l’article 155. Però Catalunya ha de triar entre començar a curar la seva fractura interna, i amb Espanya i amb Europa, o sotmetre’s a l’imperi de la divisió. Ha de triar entre créixer o enfonsar-se. Basta que l’independentisme assenyat admeti la seva base real i, també, que no anàvem cap a la república catalana sinó cap la república de mitja Catalunya. Els radicals potser continuaran desobeint al carrer. Però per als no revolucionaris ja ha començat la campanya electoral: nous errors en danyarien el resultat. Ells no s’han de dividir més. I Catalunya, tampoc.