Ulisses i les sirenes

  • La duresa dels grans polítics, més que humana, és filla d’ambicions heroiques: governar el destí dels pobles. Carles Puigdemont no té cap més ambició que formar part de la gent, de la seva gent
29/10/2017 - 01:33h

Escriure sobre un amic que pot anar a la presó, serà la cosa més difícil que hauré fet en molts anys, sobretot perquè vull fer compatible l’afecte que li tinc amb una descripció tan objectiva com em sigui possible d’aquest moment polític extrem que ens ha tocat de viure.

Es diuen moltes coses sobre els darrers dies de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat. Enric Juliana, no sense raó, li retreu que no hagi imitat Josep Tarradellas. Sortint d’un primer i desastrós contacte amb Suárez, Tarradellas va dir als periodistes que tot havia anat magníficament i que es reuniria amb el rei per resoldre els detalls de la seva tornada a casa.

A pilota passada i, molt espe­cialment, després que Rajoy hagi jugat tan bé les seves últimes cartes, és fàcil de veure que el gran trumfo que tenia Puig­demont era convocar eleccions i aparèixer davant d’Europa amb la imatge de líder valent (capaç de portar la contrària a la seva gent, capaç d’enfrontar-s’hi) i de polític responsable, que no malmet la cristalleria institucional.

A més d’aquesta imatge, Puigdemont hauria aconseguit un fruit més interessant: com va fer Tarradellas amb Suárez, hauria desplaçat tota la pressió política sobre Rajoy. Convocades les eleccions per Puigdemont, Rajoy hauria d’haver anat al Senat amb un discurs, sinó moderat, contingut. Europa no hauria vist amb bons ulls que davant d’un Puigdemont obedient a la UE aparegués un Rajoy intemperant i venjatiu.

A pilota passada, és fàcil veure que aquesta jugada és la bona. De fet, Puigdemont ja la va practicar una mica el dia 10 d’octubre quan, en comptes de declarar la DUI i posar-la a votació al Parlament, la va simplement mencionar per suspendre-la. Deixava totes les sortides obertes i obeïa implícitament la petició de Donald Tusk, president del Consell Europeu. Ara bé, potser després Puigdemont va quedar decebut en veure que Tusk i les elits europees menystenien els propòsits independentistes i l’obligaven a buscar una sortida dins del marc constitucional. En aquest punt, és evident que el president català no ha volgut cedir. A diferència del conseller Vila, que representaria la via pragmàtica del sobiranisme, Puigdemont no es va atrevir a qüestionar la lògica irredemptista (“pàtria o mort”) que ha dominat entre els militants més conspicus del procés (ANC, Òmnium, intel·lectualitat liberal, Cupaires).

Carles Puigdemont ahir passejant pels carrers de Girona amb la seva dona, Marcela ToporCarles Puigdemont ahir passejant pels carrers de Girona amb la seva dona, Marcela Topor (Reuters)

Tornant al dijous passat. Poc després que ell manifestés la seva intenció de convocar eleccions, per les xarxes i els mitjans públics, van començar a circular visions negatives de Puigdemont. Notícies de dimissió d’alcaldes del seu partit, piulades insultants, acusacions de “traïdor” i condemnes sumaríssimes com la d’un famós cupaire: “Es pot passar d’heroi a traïdor en cinc minuts”. Puigdemont també va notar que el pacte a què havia arribat amb Madrid s’aigualia. En va, va esperar de Rajoy una trucada asseguradora. La pressió dels uns i l’ambiguïtat dels altres el van fer recular. Va tornar al claustre matern de les masses independentistes, al confort del grup. Líder i masses tornaven a confondre’s.

L’endemà, va portar la votació de la DUI al Parlament. Segons aquesta versió que, amb variants diverses, la major part de mitjans han donat per bona, Puigdemont hauria preferit immolar-se amb la seva gent a l’escorxador (un 155 dur), abans d’actuar amb la prudència, la determinació i el coratge d’Ulisses. Com és sabut, el mite d’Ulisses ens recorda que un líder de veritat, ha d’escoltar el dolç cant de les sirenes, però ha d’atrevir-se a resistir-s’hi. A l’Odissea, per suportar les veus d’Escil·la i Caribdis, Ulisses es va fer lligar al pal de messana mentre la seva gent es tapava les orelles amb cera, per no sentir-les. D’aquesta manera, el seu vaixell va esquivar aquells esculls tan seductors, i va arribar a port. Puigdemont va estar a punt de resistir, però no va saber o no va voler fabricar taps de cera per a la seva gent. No es va atrevir a explicar-los que acceptar els límits que la realitat i la força imposen no equival pas a fracàs ni a rendició, sinó, al contrari, a maduresa, confiança, resistència.

L’independentisme podia treure’n una collita fèrtil, d’aquests anys viscuts tan perillosament. Convocant eleccions, Puigdemont acumulava forces per a l’independentisme, desestressava el país, apaivagava la fractura interna, tapava la sagnia econòmica, esquivava, disminuint-lo, els esculls del 155 i persistia a la recerca de protecció en una Europa que vol i dol (vol estabilitat, però es dol de la repressió policial de l’1-O).

Ara, fonent-se amb la seva gent, Puigdemont degusta, pels carrers d’una Girona en fires, les dolces veus de l’aplaudiment sirènid: el carrer, en la claustral companyia, sempre és deliciós. Però la nau catalana ja ha xocat contra les roques de la realitat i el vi d’una república retòrica donarà aviat diverses variants de vinagre. Decepció. Presó. Judicis. Costos econòmics. Pèrdua de poder. L’empatx de fantasia pot desaiguar en un abocador d’amargor.

La gent amb qui Puigdemont es fusiona en un tot no ha estat portada a port, sinó al combat. Corresponia a la política trobar una sortida a aquest plet que dura segles. Rajoy va tancar fa anys totes les portes, però la impertorbabilitat de Rajoy, per injusta que sigui, no justifica davant del món la ruptura; i no pot costar l’horrible preu de la fractura interna. Transformar la realitat exigeix molta més força, paciència i resistència que organitzar un referèndum com qui juga al gat i a la rata. Les emocions independentistes, gairebé un succedani de religió, han cristal·litzat d’una manera extraordinària en una bona part del país. Però la gent es despertarà no pas en una república angèlica, sinó al carrer, despullada: oferta en sacri­fici.

Puigdemont ha estat un líder vacil·lant, es diu. Mai no va buscar el lideratge. Va arribar a la política per casualitat. Dues vegades. A l’alcaldia de Girona, hi va arribar perquè el precandidat convergent va abandonar la cursa de cop. A la presidència, com tothom sap, perquè sense els vots de la CUP, Junts pel Sí havia de reconèixer que “el vot de la meva vida” havia fet curt, molt curt: 39’5.

Puigdemont és un home de conviccions independentistes. Ha exercit admirablement el paper que la CUP i Junts pel Sí li van proposar. Amb franquesa, empatia i naturalitat. Certament, en el moment de la veritat no ha tingut els nervis d’acer, la punta de cinisme i el sentit de realitat que s’exigeix als líders. La duresa dels grans polítics, més que humana, és filla d’ambicions heroiques: governar el destí dels pobles. Encarnar com Ulisses el destí de la humanitat. Carles Puigdemont no té cap més ambició que formar part de la gent, de la seva gent. Ser-ne l’expressió més pura, desinteressada i genuïna. Per això ara s’hi abraça i, espera, conformat i fatalista, la cruel sentència de la història i la impietosa sentència dels tribunals d’Espanya.