Joan Tapia

JOAN TAPIA

Periodista

El ridícul principal no és el de la CUP

@joantapia00

Voler que un govern depengui d'un partit assembleari és un despropòsit majúscul


DILLUNS, 28 DE DESEMBRE DEL 2015 - 22:57 CET

Siguem clars. Que després de la pitjor crisi des del  1929, amb una pujada de l’atur del 8% al 25%, i amb una gestió mediocre dels partits de govern (PP i PSOE a Espanya, CiU i PSC a Catalunya), el 8% dels catalans votin una plataforma de protesta com la CUP és fins a cert punt lògic. La CUP és expressió d’un gran empipament i les seves raons i peticions han de ser estudiades.

Però els partits responsables no poden confiar en la CUP per governar. La CUP ha nascut per cridar i protestar i la seva maduració en força de govern –si es produeix– serà lògicament lenta. Que demanin la lluna és normal. Que no sàpiguen decidir, també. Que dues opcions contraposades empatin en una assemblea de més de 3.000 militants és una raresa matemàtica… però pot ser.

El que no pot ser és que tres mesos després d’unes eleccions avançades Catalunya segueixi amb un govern en funcions pendent del que decideixi una assemblea de 3.000 anticapitalistes, un dels profetes (l’antropòleg Manuel Delgado) dels quals confessa que no hi va assistir per mandra. No és seriós però la culpa és tan sols dels que han elegit la CUP com el millor aliat per governar i aconseguir una cosa sense precedents: que una part d’un Estat de la Unió Europea s’independitzi i segueixi formant-ne part. Opció estrambòtica perquè ja se sap que la CUP advoca per sortir de la UE, igual que el Front Nacional francès i altres partits d’extrema dreta.

La responsabilitat no és dels cupaires que són el que són i tenen dret a ser-ho. El pecat és de qui té Catalunya paralitzada perquè s’ha ficat en un laberint grandiloqüent i sap que només pot ser elegit –tot i que en la campanya del 2010 es va presentar com a «business friendly»– amb el vot dels anticapitalistes. Artur Mas va dir l’altre dia –en un acte de Foment del Treball– que calia afrontar les convulsions amb paciència, perseverança i determinació i sabent que el pacte –que la cultura hispànica equipara a la humiliació– no s’ha de confondre en un país modern com Catalunya amb una baixada de pantalons. I així s’ha comportat fins a arribar al que Carles Campuzano, el número dos de la candidatura de CDC a Madrid, defineix com «Ridículcup» i diu que l’única sortida és buscar un altre aliat o anar directament a eleccions. Però Carlos Campuzano no serà escoltat sinó silenciat i Artur Mas –perseverant– resarà perquè la CUP decideixi investir-lo i condicionar-lo. 

No és la CUP la que fa el ridícul sinó el catalanisme independentista que ha trastocat el programa màxim en mínim, que ha convocat eleccions anticipades sense cap necessitat i que s’ha cregut que la independència és una cosa a què es pot arribar contra el desig d’una mica més de la meitat dels catalans (vegin els resultats del 27-S i el 20-D), contra la voluntat de l’Estat espanyol i contra el criteri dels estats europeus que s’alarmen quan es parla de «subdivisió dels estats».

Mas és el responsable del gran desgavell. I com que Catalunya és el país més avançat i més europeu d’Espanya, si Catalunya es recargola en les seves pluralitats, ja intuïm què pot acabar passant a la resta d’Espanya: que la tornin a dominar els vents de l’incivil passat. Si Catalunya es confon…