Podem: ‘nego maiorem’

Nego la premissa major. Discrepo de l’opinió dominant que con­sidera Podem, i en particular el seu líder, Pablo Iglesias, com la màxima expressió de la nova política. Reconec que han sabut mobilitzar els sectors més dinàmics de la societat espanyola, però temo que puguin malbaratar aquest enorme cabal d’esperança. El relat d’ Iglesias, aclamat als platós de televisió i amplificat a les xarxes socials pels 140 caràcters de Twitter, està tocat pel populisme, és a dir, per aquell tret comú de tots els populismes: donar respostes senzilles als problemes complexos. En aquest cas, pel populisme d’esquerres.

No parlaré de la col·laboració profes­sional de la cúpula de Podem amb el chavisme. Em centraré només en el nucli dur de la seva ideologia –la lògica leninista i la teoria gramsciana de l’hegemonia–, que considera que el primer enemic a batre és la so­cialdemocràcia, és a dir, els socialtraïdors. No és una política nova. És un discurs tan vell que em remunta als meus anys d’assemblea de facultat. No importa què es diu, sinó com es diu; no importa la solidesa del programa, sinó el posat amb què es defensa. Vet aquí alguns exemples:

Primer: el fitxatge del general Rodríguez Fernández, excap d’ Estat Major, com a número dos per Saragossa i candidat fallit de Podem al Ministeri de Defensa. A Espanya el general Gutiérrez Mellado va conservar el càrrec de vicepresident per a Afers de la Defensa fins al 23- F. D’aleshores ençà s’ha anat aplicant aquell savi consell de Georges Clemenceau: la guerra és una cosa massa important per deixar-la només a mans dels militars.

Segon: la proposta d’investir “una figura independent de prestigi” com a candidat ­alternatiu al socialista Pedro Sánchez. És veritat que la Constitució espanyola no exigeix que el president del Govern sigui un ­diputat electe (article 99), però també ho és que aquesta via té, de portes endins, el ­pèssim precedent de l’operació Armada i, de portes enfora, el cas del govern tècnic de Mario Monti, imposat a Itàlia per la troica.

Tercer: l’error en el debat a quatre sobre el referèndum andalús per accedir a l’autonomia per la via ràpida. Iglesias, professor de Ciència Política, es va equivocar de data –va confondre la manifestació del 4 de desembre del 1977 amb el referèndum del 28 de febrer de 1980– i va equiparar aquella consulta amb el referèndum d’autodeterminació de Catalunya.

Quart: la consulta catalana és ara la condició sine qua non de Podem per a un pacte d’esquerres amb Pedro Sánchez. Es tracta d’una exigència que no només fa més fràgil l’opció federal del líder socialista –la reforma de la Constitució perquè els ciutadans puguin decidir en referèndum continuar vivint junts–, sinó que situa la reivindicació de la diferència per davant de la lluita contra la desigualtat.

Conclusió: Podem s’ha junyit al carro del sobiranisme i el debat sobre les diferències (nació) desplaça així el debat sobre les desigualtats (classe social). Val a dir que és la mateixa trampa en què, en el pla català, ja va caure IC i ara la CUP. Nego maiorem.