Raneres i balbotejos

 30/01/2016 01:14

L’ordre polític espanyol nascut de la transició ja fa quatre dècades està morint enmig de raneres esperpèntiques. Un nou ordre, imitant Gramsci, amb prou feines s’a­nuncia entre balbotejos. I mentre els polítics es barallen puerilment (tu primer!) i els autoproclamats pares de la pàtria tronen amenaçadors, la crisi econòmica de mai no acabar es globalitza, les fronteres es tanquen, la civilitzada Escandinàvia espolia els re­fu­giats, el terrorisme acovardeix i el somni europeu amenaça d’anar-se’n en orris.

Esperpèntic. Com és possible que un disfuncional president en funcions apel·li a la sensatesa i la responsabilitat mentre una nova trama de corrupció sistèmica del seu partit, aquesta vegada a València, es revela amb tot
el seu desvergonyiment gràcies a la Guàrdia Civil? Amb Alfonso Rus, president de la Diputació i home fort del Partit Popular, com a capo d’aquesta màfia, aquest mateix Alfonso a qui Rajoy declarava el seu incestuós amor en públic, el 2007, amb un “t’estimo” subratllat amb un “cony”? El mateix Rajoy que gosa jugar a Maquiavel amb Sa Majestat, etzibant-li que “ara no toca” quan li encomanen la salvació d’ Espanya. Amb quina legitimitat? Amb la dels set milions de vots amb què s’omple la boca el líder popular, oblidant no només els cinc i mig dels so­cialistes, sinó els més de vuit milions de Podem, les seves coalicions i altres diversos partits els projectes dels quals són diametralment oposats als del Partit Popular. Total, que, com ell mateix va constatar, no té prou vots per governar al Parlament, i molt menys al país, tret que convenci tots els temorosos del canvi induït pels moviments socials que han sacsejat Espanya. Per això intenta provocar una rebel·lió al PSOE que inhabiliti una governabilitat oposada a la seva.

Esperpèntic. Mentre vostè llegeix això, s’esmolen les navalles andaluses en un pis de Madrid per decapitar un secretari general que, a més d’agradar-se com a president, intenta salvar el que d’esquerra li queda al PSOE perquè sap que si es lliura en mans dels corruptes, o els deixa que con­tinuïn per omissió, té els anys comptats. L’exemple grec, però també l’alemany, corroboren el seu diagnòstic. De manera que la possibilitat que la dreta corrupta continuï depèn que l’aparell meridional del PSOE aconsegueixi desestabilitzar el seu propi partit encara que sigui condemnant-se a una oposició en la qual serà en­cara menys creïble que les forces insurgents. I és que l’herència històrica del principal partit de l’esquerra espanyola durant el segle XX s’ha anat atrofiant per la seva desconnexió dels joves, la seva incapacitat d’ac­ceptar la plurinacionalitat d’ Espanya i el seu atrinxerament en el cliente­lisme de peonades per vots a les re­gions més pobres. La reedició del caciquisme tradicional, desnaturalitzant una gloriosa història, també té els anys comptats, encara que alguns dels seus líders encara tinguin l’esperança que els duri l’herència una mica més per ser convidats al tiberi Carpe Diem dels privilegiats que no es resignen a perdre les seves pre­bendes.

Esperpèntic. Amb una majoria dels ciutadans de les nacionalitats històriques reclamant el seu dret
a l’autodeterminació, s’estigmatitza aquest clamor com a seces­sionisme i s’amenaça amb la Constitució contribuint així a deslegitimar la Constitució en lloc de reformar-la per adaptar-la a una societat molt diferent de la transició. Res d’inspirar-se en experiències democràtiques com les d’ Escòcia o el Quebec, o en el debat obert a Bèlgica. Espanya és diferent. I és veritat que ho és, perquè arrossega segles d’un centralisme absolutista que va liquidar violentament els projectes de coexistència. La porta entreoberta de la transició s’ha anat tancant en els últims anys, provocant una exacerbació de conflictes que poden posar en qüestió Espanya com a país si només ho és per la força.

Balbotejos. Els moviments socials i la irrupció d’unes generacions que no es resignen a la corrupció i al monopoli bipartidista del poder han des- integrat l’ordre polític existent, no només mitjançant l’emergència del quatripartidisme imperfecte, sinó a través de la fragmentació del sistema polític en múltiples configuracions i aliances en territoris diversos. Podem és l’expressió més visible d’aquesta transformació, però de cap manera controla Podem el moviment del qual forma part.

La seva victòria electoral, atenuada per una llei antidemocràtica, resulta sobretot de la creixent hegemonia de forces alternatives a Catalunya, Euskadi, València, Madrid, Galícia, Ba­lears, forces que són autònomes i que poden participar en aliances amb Podem però no sense un projecte negociat. Aquest projecte de canvi polític té alguns punts comuns com la lluita contra la desigualtat i la batalla contra la corrupció. Però en molts altres temes, i en particular quant a l’autodeterminació, és un procés obert de debat, en el qual hi ha freqüents contradiccions i desacords. Perquè és la naturalesa de tot el que comença des de la societat i no accepta encotillar-se en la política. Per això els po­lítics tradicionals temen Podem. No perquè sigui bolivarià (que no vol dir res) sinó perquè és el signe d’una irrupció política dels actors del canvi social en tota la seva diversitat d’orígens i projectes. Encara no saben ben bé el que són, per bé que ho van des­cobrint, però sí el que no volen. O sigui, l’ordre polític actual al servei de les elits econòmiques, les burocràcies polítiques i la ideologia de l’ Espanya única. Per això el canvi és més profund, per això Iglesias va desafiar Sánchez per fer un govern del canvi real, no una coalició parlamentària. Encara que el balboteig fos poc
afortunat.

I si tot acaba en unes altres elec­cions, es repetirà la història, però cada vegada més com una farsa, fins que la nova política trenqui aigües.