Parc juràssic

Deu ser per alguna nostàlgia infantil, però sempre em va agradar més el terme diplodocus que el de dinosaure, com si el primer em remuntés a temps encara més llunyans, inquietants i, sobretot, extints. Encara que per parlar de tota la munió d’ex que tornen a l’arena política per tal de salvar Espanya d’ella mateixa, valen tots els substantius. Fins i tot l’específic de Tyrannosaurus rex, especialment apropiat per al senyor José Mari. En qualsevol cas, s’opti per la paraulota que s’opti, el cert és que aquesta “baronia” de comissaris, en altre temps presidents i ministres, és un autèntic parc juràssic de la política. I el pitjor no és que estiguin tan arnats, sinó l’alta sintonia que han desenvolupat en la jubi­lació.

De Felipe a José Mari, de González a Aznar, són tantes les coincidències dels darrers temps que caldrà re­cordar la frase d’Ian Fleming, posada en boca del seu famós James Bond: “Una vegada és coincidència, dues és casualitat i tres és l’acció de l’enemic”. O dels enemics d’abans, bo i actuant ara com amics íntims. Que els dos expresidents hagin publicat pràcticament el mateix article, el mateix dia, amb el mateix crit d’alarma contra el diable de Podem –a qui aviat acusaran d’haver matat Manolete–i a favor d’un front nacional per salvar la pàtria de separatistes, esquerranosos i veneçolans, ens diu el que són, és a dir, en què s’han convertit: en beatífics santons feliçment acomodats en els seus retirs d’or –gràcies a les suculentes portes giratòries– que baixen a salvar els terrícoles de les seves misèries. Com si mai no haguessin tingut culpa de res, com si la societat esberlada, l’atur ­ingent i sagnant, la corrupció política sistèmica, el greu conflicte territorial i el deteriorament democràtic actual no tinguessin res a veure amb ells. Com si tampoc no tinguessin res a veure amb la degradació dels seus propis partits.

Però com gosen? Felipe parlant del perill de “liquidar el marc democràtic de convivència i destruir els socialistes” i Aznar assegurant que els dolents estan treballant per “desfer la societat”... Ells... Ell, Felipe, que va ser el president dels temps més corruptes del socialisme, GAL inclòs, i que va perpetrar una política autonòmica basada en la recentralització, la cultura del subsidi i la negació de drets nacionals. I ell, Aznar, que va deixar un llegat econòmic que ha culminat en l’explosió de les grans bombolles –des de les financeres fins a les immobiliàries–, en taxes d’atur terrorífiques, en joves sense expectatives fugint a l’estranger i en una regressió tan severa de l’autonomisme, que ha intentat una nova reconquesta.

Ningú no sap com ho faran els nous, però el mínim que poden fer els vells –ells, que tanta culpa tenen– és callar una estona, deixar fer i viure la seva enriquida jubilació sense tocar massa els bemolls. L’única gràcia del juràssic és que es va extingir.