La faula del jutge Vidal

29/01/2017 01:36 | Actualizado a 29/01/2017 03:10

De vegades els relats delirants intenten oferir respostes a incògnites a les quals no s’ha trobat solució a través de les eines habituals del debat racional i que desconcerten o floten en l’ambient social. Aquesta podria ser una explicació –en termes objectius, perquè els subjectius formen part d’un altre àmbit– per a algunes de les faules hilarants desenvolupades pel jutge Santi Vidal en les seves conferències per diverses localitats catalanes. Vidal va trobar les seves respostes màgiques peculiars per resoldre tasques molt complexes que, o bé no han rebut respostes polítiques realment operatives, o simplement s’han obviat.

El primer exemple, potser el més clar, és el de l’inaudit robatori de totes les dades fiscals dels catalans. L’adjectiu indefinit, totes les dades, fa pensar no en les que hi ha en mans de l’ Agència catalana, sinó en les que formen part del Ministeri d’Hisenda, que dirigeix Cristóbal ­Mon­toro.

Els especialistes en la matèria assenyalen de manera àmpliament majoritària que la creació d’una nova Agència Tributària Catalana que assumeixi la gestió de les relacions fiscals dels ciutadans i empreses en un hipotètic nou estat català i que asseguri una recaptació amb un èxit mínim raonable requereix un acord polític amb l’organisme que ara centralitza tota la informació, és a dir, l’actual Agència Estatal d’ Administració Tributària (AEAT).

Això no s’ha d’interpretar com la impossibilitat de crear una nova Agència catalana sense aquestes dades. Però sense un acord que permeti accedir a les dades, la nova estructura de gestió del fisc català trigaria molt de temps, anys o dècades, segons l’opinió del fiscalista a qui es pregunti, a ser operativa d’acord amb els estàndards de l’actual AEAT o dels organismes equivalents a Europa. Sobretot per finançar les activitats d’un Estat amb desenes de milers de funcionaris i responsabilitats de tota mena, des de les assistencials primàries a les d’inversió a llarg ­termini.

Oriol Junqueras i Cristóbal Montoro en un Consell de Política Fiscal i Financera
Oriol Junqueras i Cristóbal Montoro en un Consell de Política Fiscal i Financera (Dani Duch)

Si un ens de nova creació hagués de partir de la informació de què ara disposa l’ Agència catalana gràcies a les seves competències de gestió, aquesta informació es limitaria als seus impostos propis (ambientals, turístics, superfícies comercials, cànons com el de l’aigua i similars) i alguns de cedits per l’ Estat, com transmissions patrimonials, successions i donacions i patrimoni. La gestió de les grans fonts d’ingressos fiscals de l’ Estat –l’IRPF, l’IVA, els especials– no està compartida i només l’AEAT coneix i centralitza aquestes dades. Fins i tot comptant amb la complicitat d’una part significativa de la societat, reduir les bosses de frau i opacitat fins a un mínim que no qüestioni la sostenibilitat de l’ Estat suposaria un lapse de temps prolongat.

El Govern de la Generalitat, i més concretament la Conselleria de Vicepresidència i d’Economia i Hisenda, que dirigeix Oriol Junqueras, no han resolt encara, almenys públicament, aquest dilema clau sobre la matèria primera essencial de l’administració tributària, i per tant sobre les ambicions de la nova agència fiscal de Catalunya. Fins ara els seus arguments parteixen d’assegurar que gràcies als convenis en vigor l’actual organisme català accedeix a les dades de ­l’AEAT que necessita. Aquest seria el punt de partida del futur. Des de sempre la Hisenda espanyola ha replicat amb l’argument que aquesta col·laboració se cenyeix als impostos propis i cedits a la Generalitat i que les consultes són específiques, referides a casos concrets, i en cap cas no es produeix un accés obert a les bases de dades de l’AEAT. No hi ha entrada genèrica ni possibilitat d’abocar dades. L’ Estat protegeix els seus tresors i n’hi ha pocs tan valuosos com els que atresora el fisc.

La construcció d’una agència tributària amb eficàcia recaptatòria sostinguda ha estat, en el cas espanyol, un procés llarg, car, tècnicament complex i políticament costós. Entre la primera reforma de Francisco Fernández Ordóñez, cap a l’any 1977, després del final de la dictadura franquista, fins a l’actual gran germà fiscal que controla gairebé tots els moviments econòmics dels ciutadans i les empreses, han passat quaranta anys ben densos.

Pel camí la mateixa creació de l’AEAT, el 1992, impulsada pel català Josep Borrell, llavors secretari d’Estat d’ Hisenda. Una criatura que li va donar una extraordinària brillantor política però que va acabar truncant-li la carrera quan es van conèixer les aventures suïsses de Josep Maria Huguet i Ernesto Aguiar, dos íntims seus, alts càrrecs de l’ Agència de la seva màxima confiança, paladins de la lluita contra el frau i organitzadors de sorprenents escombrades fiscals sobre botiguers i pimes, un dels expeditius mètodes d’acció utilitzats per convèncer els contribuents que era millor col·laborar amb el fisc abans que exposar-se a ser descobert de mala manera.

La increïble faula de Santi Vidal resolia, amb l’audàcia pròpia d’algú que ja se sent molt còmode en el paper d’inventor, un problema que el debat polític a Catalunya ha deixat de costat emparant-se darrera de respostes ­simples que esquiven el cor del ­pro­blema.