OPINIÓ
ESCRIPTOR - 30 gener 2019 2.00 h

TRIBUNA

Finestres tancades

JOSEP VALLVERDÚ - ESCRIPTOR
“Fem l’efecte d’una gran ciu­tat asset­jada, però en rea­li­tat som un país ocu­pat. Ocu­pat osten­to­sa­ment i per­fo­rat pels tèrmits de les fines­tres tan­ca­des

Les fines­tres tan­ca­des o volen dir que dar­rere els vidres i fines­trons no hi viu ningú o que qui habita aquell estatge no té interès pel que passa al car­rer. I el car­rer, des de fa deu anys, és una ebu­llició: s’hi mani­festa molta vida, cor­rues de par­ti­da­ris de, opo­si­tors a, fidels a tal tendència o incli­nats a com­ba­tre’n tal altra.

Els cata­lans estem mal­vi­vint de sobre­salts i angúnies, perquè el procés, o com es digui el gui­nyol tràgic que s’ha empes­cat el dia­ble després de l’1 d’octu­bre del 2017, no té expli­cació, i l’han com­pli­cat els dies i mesos acu­mu­lats; auto­no­mis­tes i sepa­ra­tis­tes, d’una banda, que pot­ser mai no podran tro­bar punts d’encaix; de l’altra, una con­si­de­ra­ble pila de votants con­tra tota cen­tri­fu­gació, defen­sors de la con­tinuïtat de l’estat actual, si no llui­ta­dors per una encara més intensa cen­tra­lit­zació; recor­dem que en nom­bre de vots tra­gue­ren majo­ria en les dar­re­res elec­ci­ons cata­la­nes i em pen­sa­ria que la con­ti­nuen tenint. Inten­ten fer valer aquest punt fins i tot sabent que en pràctica par­la­mentària són les majo­ries en escons allò que val.

Quants són els que, vivint a Cata­lu­nya, molts d’ells havent-hi nas­cut, tenen aversió a la inde­pendència del país, ara tan recla­mada, opció que al nos­tre Par­la­ment con­cita majo­ria? Com pot ser –i dei­xeu-me ser ingenu de dema­nar-ho– que no copsin que amb la inde­pendència aquest país gua­nya­ria pal­pa­bles cotes de progrés i riquesa, una inten­si­fi­cació dels valors democràtics i gene­ra­ria una con­vivència en pau admi­ra­ble? Pot­ser sí que ho veuen i, tan­ma­teix, defen­sen una opció tos­suda, una tàctica espa­nyo­lista que ja els va bé dins una inèrcia de clixés històrics i con­sig­nes histèriques.

Aquests con­ciu­ta­dans de fines­tres tan­ca­des pro­cla­men, com un eco de l’Espa­nya pro­funda, que la pre­tensió d’inde­pendència és contrària a la Cons­ti­tució, que la uni­tat d’Espa­nya és defen­sa­ble a punta d’espasa fins a la dar­rera gota de sang i que, per­to­cant aquest tema, no hi ha res a adduir ni a dis­cu­tir. Un clixé des­gas­tat. Punt.

infi­ni­tat de vega­des hem pro­cla­mat que un referèndum plan­te­jat només es pot jus­ti­fi­car si, amb xifres a les mans, demos­trem que som una gran majo­ria els par­ti­da­ris de la inde­pendència, i alhora cons­ci­ents que la dita majo­ria ha d’ aple­gar entre els sumands aquells espa­nyo­lis­tes con­ciu­ta­dans que hagin entès que és millor una Cata­lu­nya sense les mans lli­ga­des. Afe­gim que hones­ta­ment també caldrà un altre sumand: els auto­no­mis­tes, que sem­pre han fre­nat, amb la teo­ria del peix al cove, la pos­si­bi­li­tat d’un ampli front de mani­o­bra cap a la inde­pendència. No es tracta d’apel·lar només al sen­ti­ment cata­la­nista inte­gra­dor, sinó de mun­tar una con­ti­nu­ada, insis­tent, cam­pa­nya pedagògica.

Tot això, però, un cop relle­git, és pasta de paper anun­ci­ada, fa massa anys que el nos­tre cas es plan­tejà; segles ha vam dei­xar de ser ple­na­ment sobi­rans, sem­pre hem defen­sat els nos­tres drets apel·lant a la raó, al “par­lem-ne”, hono­rats d’haver tin­gut Par­la­ment quan enllà de les nos­tres fron­te­res només hi havia cab­dills i súbdits obe­di­ents a decrets ina­pel·lables i a cro­a­des ful­mi­nants con­tra nosal­tres, els cata­lans, cada cop que ens afirmàvem.

Cui­ras­sats con­tra la nos­tra sort cons­ta­tem que no ens tenen per res, podem ser el que som i demos­trem el que fem de posi­tiu, que és molt i molt en el ter­reny econòmic, social, cul­tu­ral, con­tri­buint en escreix al redreç de tots. Sí? Doncs a veure quina gene­ro­si­tat ens és oferta en bes­canvi, què rebem: menys­preu, insult, oblit, silenci entos­su­dit sobre els nos­tres trets posi­tius, el nos­tre sen­ti­ment de poble, la nos­tra cul­tura, llen­gua, con­cepte del món. I quan se’ns qua­li­fica, men­tida sobre men­tida. Afe­gim-hi una causa judi­cial con­tra acti­vis­tes i polítics, de caràcter cruel, total­ment fora de mida i de raó.

Les fines­tres que eren tan­ca­des, tan­ca­des roma­nen a casa nos­tra, com si al Par­la­ment, als car­rers i a les urnes no haguéssim demos­trat res. Els votants espa­nyo­lis­tes a Cata­lu­nya són els autèntics cofois, no els cal fer res, només votar com sem­pre tot repe­tint allò que diuen els seus congèneres enllà del país.

Fem l’efecte d’una gran ciu­tat asset­jada, però en rea­li­tat som un país ocu­pat. Ocu­pat osten­to­sa­ment i per­fo­rat pels tèrmits de les fines­tres tan­ca­des.