La monja sense vel

La Vanguardia en català | 30/05/2015 - 00:00h


Arturo San Agustín


A Catalunya les recents eleccions municipals han estat cosa de dues monges. I a Barcelona, de tres. Perquè Ada Colau és una monja sense vel i sense hàbit. A Barcelona, Colau va posar la seva mirada brillant de monja i la crisi econòmica, els apartaments turístics il·legals, la corrupció i el monotema de l'independentisme van posar la resta. De vestir adequadament a la monja sense vel i sense hàbit, d'utilitzar el "veïnat indignat", de preparar la fórmula magistral als seus laboratoris o rebotigues s'han encarregat dos o tres professors universitaris natius amb fama de grimpadors i ressentits i algun argentí. Eviten parlar de Lenin. Prefereixen Kant. Sobretot quan aborden el tema de la felicitat.

O sigui, que diumenge passat, a Barcelona, entre cerveses, en allò tan actiu que va ser la fàbrica de filatures Fabra i Coats, va començar un nou o vell espectacle que vol ser internacional. O això és el que jo sospitava fins que la presidenta argentina Cristina Fernández ens ho va confirmar, potser sense pretendre-ho. Fernández va dir que celebrava la irrupció de "nous actors" en la política espanyola. Mai dos alcaldes o alcaldesses espanyoles, com Ada Colau i Manuela Carmena, no havien despertat l'interès oficial argentí. Potser la presidenta Fernández estava celebrant l'inici del peronisme a Espanya.

Si aquest nou o vell espectacle internacional, que jo em malicio, no tingués res a veure amb presumptes i perillosos populismes panoràmics i els ja elevats impostos que alguns barcelonins paguem, seria un privilegi poder explicar-ho. Però, com molts de vostès saben i pateixen, els anomenats partits de dretes diuen que abaixaran els impostos i els anomenats d'esquerres diuen que només els apujaran als que guanyen més. Després, tots els polítics fan el mateix: apujar els impostos a la classe mitjana, ja gairebé extingida, i a la classe treballadora, que també agonitza. I per descomptat tot intent de "castigar" les elèctriques, els bancs, etcètera, l'acabem pagant els consumidors i clients. Sempre, doncs, paguem els mateixos.

Diumenge passat, entre cerveses fraternals i algun cartell com aquells que s'utilitzaven a la Unió Soviètica per treure en processó els seus sants revolucionaris, Ada Colau es va emocionar. Aquesta dona molts la veuen, de moment, com la néta, la filla o la neboda. I, encara que no hagués existit aquest odi actual envers l'anomenada classe política, les coses que fa i diu una néta, filla o neboda gairebé sempre són molt gracioses. Sobretot per als seus familiars. Quines coses diu la nena. Quines coses fa la nena. Ada Colau fa por al Turó Park i Pedralbes, però també en algunes zones de Nou Barris. Res sorprenent. Poques coses irriten més la gent intel·ligent que viu en barris treballadors que algú disfressada de desnonada o pobra. Això era una cosa que sabien dos artistes de la talla de Lola Flores i Eva Perón. Totes dues van tenir molt clar que per aconseguir els seus propòsits havien de vestir com les riques.

Explicava Domingo Marchena en aquest diari que quan el fill d'Ada Colau veu un determinat senyal de circulació, el del disc amb la paraula STOP, crida amb entusiasme infantil: "Sí que es pot, sí que es pot". Apassionant. Suposo que, arribat el moment, Colau li dirà al seu fill que ha de respectar aquest senyal de circulació. I que si no, pot ser arrossegat per algun vehicle. No, no es pot. Encara que Ada Colau, Pablo Iglesias i el president Obama diguin que sí que es pot, no és veritat. Sobretot en política. I no es pot perquè quan un activista es fica en la política institucional es converteix en el mateix que combatia. O en una cosa molt pitjor, que això són les dictadures.

Des que sé que Ada Colau té molt a prop l'argentí Gerardo Pisarello, que va arribar a Barcelona l'any 2001, respiro més tranquil. Colau mai no es quedarà sense paraules. Sempre sabrà què contestar. Pisarello, que ja és un heroi en la premsa de Tucumán, és capaç de parlar de la democràcia vestint pantalons curts. I aquesta és una audàcia que mai no s'atreviria a cometre Jordi Borja, inventor d'observatoris eteris, que sempre ha sabut fer anar la bufanda de les subvencions. Començo a sospitar que la felicitació de la presidenta potser té a veure més amb Pisarello que amb Colau. Probablement prefereix que cert activisme ­polític s'assagi i practiqui a Barcelona i Madrid i no a Buenos Aires.

Cal evitar "que a uno le limen la chapa". Sigui dit en lunfardo.