Espanya, en estat de dubte

La Vanguardia en català | 30/05/2015 - 00:00h


Fernando Ónega


Sis dies després, el panorama que han deixat les eleccions locals és fascinant. Més enllà del repartiment del vot, ocorren fets previsibles i alhora sorprenents. El partit amb més poder territorial de la democràcia ofereix un espectacle que Carmen del Riego anomena "olla de grills". El que més va lluitar contra la corrupció ha desaparegut pràcticament de les institucions. El comunista que va fer possible el procés constituent del 78 a penes compta per als pactes. El sobiranisme català ha perdut la ciutat que no volia perdre. Dos partits de recent creació decideixen els governs de diverses autonomies i grans ajuntaments. Milions de ciutadans es refugien en agrupacions electorals moguts per l'impuls del canvi. I el segon partit d'Espanya es parteix entre els frontistes que volen fer fora del poder la dreta tant sí com no i els que opten per la centralitat pragmàtica.

Totes aquestes novetats han estat despatxades amb la certificació que s'han acabat les majoria absolutes i el ­bipartidisme ha entrat en crisi mortal. Potser és més complex. En unes ­elec-cions municipals i autonòmiques, sempre cal descomptar el factor candidat, que sempre és conegut per a l'elector i influeix tant o més que la ideologia o les sigles. Però una vegada descomptat, el que ha entrat en crisi de veritat ha estat la fidelitat de vot. Si alguna cosa va distingir a la democràcia espanyola des del disseny que van deixar les eleccions d'octubre del 1982, ha estat que el votant només dubtava entre els partits Socialista i Popular. Dos milions de sufragis i l'índex de participació decidien la majoria governant. Ara la fidelitat s'ha trencat o s'ha quedat en mínims.

Espanya viu així en estat de dubte. Més ben dit: els partits i formacions emergents l'han posat en estat de dubte. L'han situat en la disjuntiva de la continuïtat d'allò que és conegut o de provar la novetat. Les velles conviccions -"és l'economia, estúpid"- estan devaluades, almenys en la seva dimensió regional i local. El relleu generacional, amb noves demandes, fins i tot constitucionals, és perceptible com a reclamació i és simptomàtic que es posi com a exemple el relleu a la Corona, del que ara es compleix un any. Albert Rivera i Ciutadans han aconseguit esbossar un programa i un estil que sedueix força entre les classes conservadores. De Pablo Iglesias es diu que compta amb la simpatia de més del 80% dels joves, la qual cosa converteix Podem en una indubtable força de futur.

La tensió del dubte s'ha traslladat als mateixos partits. No s'entenen els neguits i l'olla de grills del Partit Popular si no és a partir de les incerteses sobre l'eficàcia del seu missatge i sobre els seus propis líders. I tampoc no s'entén el marasme del PSOE en la seva estratègia de pactes si no és a partir de la seva vacil·lació sobre què el beneficia més: anar a un bloc d'esquerra per ocupar ­espai o córrer el risc que la seva identitat socialista es perdi en una aliança amb Podem, d'imprevisible cost d'imatge i electoral. S'està dissenyant un nou ­mapa polític. Encara no se sap quantes víctimes provocarà.

Un any. Dimarts, 2 de juny: un any de l'abdicació del rei Joan Carles. Repàs de la memòria: el gran encert. Possible balanç: va enfortir, potser va salvar, la Monarquia. Diagnòstic de Felip VI: en dotze ­mesos, ni un error. I Letícia es va guanyar el càrrec.

Informe. Senyors del PP: no es morti-fiquin buscant causes de la pèrdua de vots. Mireu l'Enquesta de Condicions de Vida de l'Institut Nacional d'Estadística: menys ingressos, risc d'exclusió social, mig país que no pot fer vacances. És el millor estudi de per què voten els espanyols.

Diners. Recels empresarials davant la possibilitat de veure Ada Colau d'alcaldessa. A Madrid, horts veïnals al mític i elitista Club de Campo. El vell señorito tremola. El descamisat es delecta. Palaus d'hivern envoltats. Interessant batalla ­entre diners i vot popular.

Temps. El problema de Rajoy no és ­or-ganitzar un canvi en el partit o el govern. Feijóo li donarà pistes des de Galícia. El problema és que destrossa la seva ­­am-bició d'arribar a les eleccions sense moure res. I el gran problema és fer en quatre mesos hàbils el que no ha fet en qua-tre anys.

Feble. Pedro Sánchez, lluna de mel amb Podem; Susana Díaz, en contra de pactes frontistes. Felipe González, contra populistes; Zapatero, a favor de l'entesa. Una altra vegada les dues ànimes. I Pablo Iglesias, al lloro: si el PSOE el necessita, ja se sap qui és el feble.