EL FUTUR DE BARCELONA / ANÀLISI

El paperot de Trias


LUIS MAURI

DISSABTE, 30 DE MAIG DEL 2015

Xavier Trias.

Xavier Trias.

Quant pesa la paraula de Xavier Trias?  Sembla que  és tan lleugera com curt és el temps que separa diumenge a la nit, quan va proclamar gentilment que cedia el pas a la vencedora, Ada Colau, de dijous al matí, quan va anunciar un pla per retenir l'alcaldia. El pla es va fer miques només tres hores després de ser exposat en rigorós directe televisiu per l'alcalde sortint, la volubilitat postelectoral del qual ha rebut no poques crítiques.

El pitjor, però, no és aquesta vena vel·leïtosa que s'ha apoderat de les seves últimes declaracions d'intencions. Al cap i a la fi, que Trias ambicioni conservar l'alcaldia en poder seu i per a això tempti possibles aliats és legítim. En essència, aquesta jugada política no és tan diferent de la que portarà l'exjutge Manuela Carmena a l'alcaldia de Madrid ni de les que van conduir Pasqual Maragall i José Montilla a la presidència de la Generalitat. El que és pitjor, per a Trias, no és això, sinó haver-se exposat a la ridícula situació d'haver de veure la seva proposta estimbar-se abisme avall gairebé abans d'haver-se posat a caminar.

¿No podia figurar-se l'encara alcalde el cop de porta als nassos que  li donarien l'independentista Alfred Bosch i el socialista Jaume Collboni? ¿Com és possible que un polític de la seva veterania es llancés des del trampolí sense assegurar-se abans que hi havia aigua a la piscina?

Sens dubte, Trias rep aquests dies precs i pressions de la burgesia local perquè intenti barrar el pas a l'esquerrana Colau. Només faltaria. Aquesta mateixa burgesia que avui tem la vencedora de les eleccions a Barcelona i la pinta vermella, amb banyes i trident és la mateixa que el 1980 temia i pintava de la mateixa manera els socialistes i els eurocomunistes davant els primers comicis autonòmics. Llavors no va reparar en despeses. La patronal Foment del Treball Nacional (avui, Foment del Treball) va fer una formidable campanya d'inoculació de por a les hordes marxistes. I Jordi Pujol va guanyar contra pronòstic una esquerra que fins llavors es creia hegemònica a Catalunya.

Sens dubte, Trias també rep pressions procedents de les seves pròpies files. D'un costat hi ha els seus, el seu equip municipal: als bancs de l'oposició fa molt fred. De l'altre, hi ha el president i les seves circumstàncies. A pesar de la infatigable cançoneta de l'agit-prop convergent («CiU ha guanyat les municipals a Catalunya»), les circumstàncies d'Artur Mas són que ha perdut la capital catalana, ha retrocedit a tota la regió metropolitana i en places emblemàtiques com Berga, així com en el conjunt de Catalunya (del 27% al 21%). Les circumstàncies del president català són que ha anunciat uns comicis plebiscitaris pel setembre i el veredicte electoral no el col·loca en la millor posició per materialitzar aquest anunci. Les circumstàncies de Mas són que la correlació de forces amb el seu soci en el procés independentista s'ha mogut a favor d'ERC, tot i que aquest partit ha crescut menys del que ambicionava. Les circumstàncies són, en fi, que el 24-M ha posat de manifest que l'equació segons la qual a Catalunya la voluntat de ruptura només es pot traduir en vots independentistes no és vàlida.

En aquest punt, Mas podria sentir la necessitat de demorar la cita plebiscitària. En aquest cas, quan ERC l'acusés de traïció al procés, ell sempre podria replicar que el camí no es pot recórrer havent perdut Barcelona i que si Trias no segueix sent alcalde és perquè ERC no va acceptar el seu pla. Josep Antoni Duran Lleida ho subratllava ahir: «Que Trias sigui alcalde, i no Colau, depèn d'ERC».

Però res de tot això obligava Trias a fer aquest paperot, i encara menys en el crepuscle de la seva carrera. Si volia donar satisfacció a l'empresariat i al seu partit, podria haver temptejat el terreny llançant el missatge mitjançant una filtració calculada, una tàctica que ni el polític més passerell desconeix. ¿O no va tenir més remei?

Amortització

Potser sentia que havia fallat a Mas, així va semblar suggerir-ho ell mateix la nit electoral. ¿Però ningú al seu partit va voler evitar-li l'exposició al ridícul? Això no resulta estrany. Des de la retirada de Pujol, Trias no era gaire apreciat a CDC. En les municipals del 2007, la mà dreta de Mas, David Madí, va intentar que el partit designés un altre alcaldable. No ho va aconseguir, però va quedar clar que seria l'última oportunitat del veterà. I així hauria sigut si el socialista Jordi Hereu i els seus no li haguessin regalat l'alcaldia el 2011. Després del 24-M, Trias sembla definitivament amortitzat. Tant, que el seu partit no ha considerat necessari ni important estalviar-li el paperot
.