Periodisme independent

La Vanguardia en català | 30/05/2015 - 00:00h


Pilar Rahola 


Què és la independència pe­riodística? No pregunto per l'objectivitat perquè aquest concepte és tan altisonant com absurd.

Tot periodista és subjectiu, la qual cosa no significa que sigui poc fiable. Ben al contrari, el que s'ha d'exigir és una subjectivitat professional, la que uneix la mirada pròpia amb la voluntat d'explicar els fets amb precisió. Passa una cosa semblant amb la idea de la independència, perquè ningú no és del tot independent, ni en el periodisme ni en cap altra professió. Però bo i acceptant aquesta part inevitable de dependència, queda un vast territori per ­poder parlar sense cap altra condició que la opinió honesta.

Dit en personal, no aspiro a l'abso­luta independència de criteri, perquè això només es deu poder aconseguir al planeta Mart, però he conquerit l'es­tatus de poder dir el que penso en veu alta, més enllà de la crítica o l'aplau­diment. I aquesta dosi d'incorrecció intel·lectual -la que pot prescindir de l'opinió aliena- em resulta un rar i ­estimat privilegi. Tanmateix, fins i tot quan exercim aquesta opinió lliure, només sembla independent en funció de qui o què es defensi. I poso exemples vistosos. En aquesta Catalunya revoltada i alhora esporuguida, només es considera independent qui es carrega el Govern, i, alhora, aplaudeix qualsevol formació amb la paraula esquerra a la boca. I si l'aplaudiment és als de l'altaveu i la pancarta, encara més ­independència de criteri. Defenses la progressia, ets independent; defenses Mas, ets un venut a l'or de la Generalitat. I a partir d'aquí apareix una llarga tirallonga d'adjectius, d'allò més estúpids, que hom ha de sobrecarregar si no compleix el catecisme del comissariat polític.

Però i si resulta que la independència de criteri és defensar qui ens dóna la gana, encara que no sigui tan divertit com carregar-se'l? I la pregunta la dirigeixo especialment al meu estimat amic Xavier Rius, que últimament em retreu el meu suport al president Mas com si fos justament això, una manca d'independència de criteri. Per què? Per què algú no pot arribar solet a la idea que un governant està fent el correcte? És a dir, per què dóna una pàtina d'independència atacar Mas, i no defensar-lo? I si l'atac neix d'interessos espuris, o de dogmatismes polítics? I partir d'aquí es disparen les preguntes.

Personalment ho tinc fàcil: Mas no em pot oferir res que m'interessi, cosa que em dóna una gran llibertat per ­defensar la seva posició si ho crec convenient. I quan no m'agradi, faré el mateix.

Significa això que tinc raó? Per descomptat que no. Només significa que reflexiono i arribo a conclusions, ­siguin de l'aplaudiment d'uns o de la crítica d'altres. La independència és exactament això, dir el que hom pensa, amb la dosi de risc que comporta la llibertat. I de vegades, que no s'equivoquin els de la pancarta, té més risc defensar qui governa que qui protesta.