EDITORIAL

Governar per a mig país

Carles Puigdemont, president de la Generalitat, va convocar ahir a la tarda els partits sobiranistes: ERC, PDECat i CUP...

30/05/2017 00:37 | Actualizado a 30/05/2017 02:49

Carles Puigdemont, president de la Generalitat, va convocar ahir a la tarda els partits sobiranistes –ERC, PDECat i CUP–. El seu propòsit era intercanviar impressions i anar perfilant la data i la pregunta del referèndum, per concretar-les en el termini de dues setmanes. Després de la negativa de Rajoy, reiterada dissabte a Sitges, de prestar-se a negociar un referèndum pactat, va venir l’exigència formulada per les entitats sobiranistes al president perquè avancés en la qüestió de la data i la pregunta. I Puigdemont va atendre aquest desig tot seguit, anunciant la convocatòria d’ahir, que va acabar sense altre acord que continuar per la via del referèndum.

Aquesta reunió es pot interpretar com una prova més de la determinació de la majoria sobiranista del Parlament, malgrat l’incert resultat final del procés. Però tal determinació no s’hauria d’interpretar com un signe de més fortalesa. De fet, Catalunya en Comú, una formació sempre festejada pel sobiranisme, va decidir de no anar a la reunió. El referèndum pactat els semblava una iniciativa defensable. L’unilateral, no. Aquest és l’altre efecte de la pressa que les organitza­cions sobiranistes donen al president i els partits independentistes: mentre d’una banda creuen que avancen cap a la materialització del seu anhel, de l’altra perden suports o complicitats de diversa intensitat.

No és una novetat que el sobiranisme continuï amb el seu projecte malgrat comptar amb suports insufi­cients. Hem assenyalat sovint que la majoria parlamentària no es correspon amb la majoria real del país; que amb un 47,8% dels vots no es pot pretendre canviar les estructures en què s’integren tots els catalans. Malgrat això, el sobiranisme justifica les seves accions en un “mandat democràtic” que en realitat no és tal, i que, a més, els últims sondejos han devaluat. Aquesta és una manera d’actuar més que discutible, i sens dubte amb menys fons democràtic del que es vanta posseir el sobiranisme. Val a dir que tampoc no brillen per la seva qualitat democràtica iniciatives com ara la de la reforma del reglament del Parlament, que prova d’aplanar el camí de la independència, menystenint de manera inacceptable l’oposició. O com l’ esborrany de la llei de Transitorietat, que aporta el marc per als comportament unilaterals, aliens a l’actual legalitat. Res d’això no parla a favor de la qualitat democràtica de l’Administració catalana. I no és, doncs, estrany que tals iniciatives no tinguin el suport del conjunt de la societat. Perquè al seu si es referma la sensació que el Govern treballa per a mig país i desempara a l’altre mig.

Aquesta obstinació sobiranista té el seu correlat a Madrid. Ahir la vicepresidenta del Govern central va insistir en el que ja sabíem: que el PP no facilitarà un referèndum pactat. I Pedro Sánchez, de nou al capdavant del PSOE, va expressar la seva sintonia amb els populars sobre aquest extrem. Uns i d’altres, sobiranistes i constitucionalistes, semblen haver arribat a la conclusió que poden governar per als seus, menyspreant les reclamacions de la resta. Greu error. Si més no, en una societat democràtica, diversa, molts membres de la qual troben un comú denominador entre aquestes dues parts enfrontades: la seva incapacitat per arribar a acords que permetin salvar l’actual conjuntura; i, també, la seva assumpció irresponsable de que l’anomenat xoc de trens és la solució convenient o inevitable del procés en marxa. De veritat que no se’ls en acut una de millor?