OPINIÓ
30 maig 2017 2.00 h

TRIBUNA

Ara, independència

ANDREU MAS @ANDREUMASD PERIODISTA, ESCRIPTOR I ASSESSOR DE COMUNICACIÓ
“Hem confós el dret fonamental de votar amb la independència. Els comuns volen votar, però què votaran? Això és l’important!

Caldria que ens preguntéssim en quin moment vam perdre de vista l’objectiu que justifica cinc anys de mobilitzacions. Vam sortir el 2012 al carrer més amb la voluntat d’exigir la independència que no pas de pactar-la amb el govern espanyol. El període 2010-2013 va ser un moment clau que vam deixar perdre: l’independentisme estava més mobilitzat que mai; els arguments que justificaven el trencament amb Espanya eren en la ment d’una majoria; el govern del PP estava descol·locat; l’espai dels comuns, que tant obsessiona alguns, no estava conformat; les estelades lluïen als balcons; les enquestes garantien una majoria social a favor de la secessió i la CUP encara no disposava de poder de coerció (quan hauria de ser de cooperació, per cert). El més important: el timó el tenia la gent. El poble podria haver portat el país on volgués, perquè els partits encara no els havien condicionat.

Si prenem la sentència del TC contra l’Estatut com el “moment zero” del procés, fa set anys que estem embarcats en aquest lluita, prou temps perquè les estelades s’hagin descolorit, l’Estat s’hagi reorganitzat i de les clavegueres en surtin brutícia i animals, veritables o inventats. Prou temps perquè l’eufòria s’hagi rebaixat, els arguments s’hagin dissolt pel pas del temps i els polítics hagin quedat, allà i aquí, retratats.

Seria tenir una visió molt negativa, d’aquelles d’optimista informat, donar per morta la consecució de l’alliberament nacional, però ens hem complicat la vida fins al punt que si ara féssim una enquesta a gent informada preguntant quin full de ruta estem seguint, les dades ens farien envermellir.

És bo recordar que en les brúixoles inicials mai hi va haver la convocatòria d’un referèndum, ni acordat ni sense acordar. Potser perquè el moviment cívic donava per descomptat que Espanya mai acceptarà que els catalans puguem votar “alegrement” deixar Espanya sense un PIB de dos dígits.

Hi va haver un moment, no sabria dir ben bé quan, que el procés es va deixar en mans dels “professionals”: els polítics. Es van anar embolicant les coses, perquè aquests actors pensen en coses com: escenaris, rendibilitat, guanys i pèrdues... El que era una lluita noble i transversal s’embrutà. Les revolucions no les fan els partits, les fa la gent, tot i que amagui interessos polítics. Les revolucions no fan càlculs de probabilitat, són sobtades i capgiren l’estatu quo abans que l’adversari reaccioni.

Perduda la frescor inicial i amb els partits al comandament de la nau tot s’ha eternitzat. Amb bon criteri, volem agradar la gent precisa: des de la comunitat internacional (malgrat que sempre ens ha fallat) fins als partits d’esquerres espanyols, que volen perdre de vista els catalans però no Catalunya.

I arribem al “referèndum o referèndum”. I l’Estat ens canvia l’eslògan per “prepareu-vos o prepareu-vos”. El poder espanyol no està per collonades com la democràcia. Mai la van haver de defensar, perquè va guanyar una guerra, es va enriquir amb la dictadura i ha continuat fent-ho amb una Transició de “baratillo” acollida per la gent d’ordre catalana que defensa infantes als tribunals o amaga milions a Andorra.

Els catalans som els únics animals que xoquem prou cops amb la mateixa pedra perquè del nostre cervell en facin menuts. Ens han dit no de totes les maneres possibles, però hem anat a Madrid disposats a pactar dia, hora, pregunta i gairebé resultat!! Sabent que no ens prendrien, per sort, la paraula. Ara bé, l’Estat ens posa un parany amb què no comptàvem: “Veniu al Congrés a explicar-vos, que a banda de fiscals que afinen, aquí hi guardem ribots que allisen les millors voluntats.”

L’única manera de no fer salat és fer oïdes sordes, per bé que el govern de Rajoy suma un punt, i sempre podrà dir que no hem fet tot el que calia per arribar a l’entesa. Nosaltres ens hem agafat al mantra de “volem votar!”, “tenim dret a decidir!”, fins al punt que hem confós el dret fonamental amb la independència. Ens podem posar molt contents perquè els comuns volen votar, però què votaran? Això és l’important! Si ara repesquéssim els fulls de ruta abans que la CUP collés el personal, ens trobaríem les declaracions dels que deien que el 27-S eren unes plebiscitàries que donaven pas, automàticament, a una declaració d’independència.

Al Parlament, avui, una majoria pot prémer el botó de la llibertat, aprovar una Constitució (un procés que genera il·lusió) i ratificar-ho tot plegat en un referèndum. No seria més fàcil guanyar aquest referèndum que no fer-ne un ara que ni es posen els domassos als balcons...? Fem el que fem l’oposició de l’Estat la tenim garantida. Hem de preguntar-nos: quin és el millor moment per assolir l’estat propi?