Contra el catalanisme, la demagògia. Ara se n'han adonat. Havien oblidat la vella fórmula, que va interpretar tan eficaçment Alejandro Lerroux a les primeries del segle passat. Semblava tan infantil, tan gastada, de tan curta volada, que ni hi pensaven. A ells, als grans ideòlegs de la sagrada unitat d'Espanya el que els feia trempar era creure que tenien a Catalunya un exèrcit latent de patriotes dorments, d'espanyols irreductibles, de nostàlgics de les velles misèries familiars, que es despertarien a toc de trompeta quan arribés l'hora. Ara, quan veuen el Sant Martí a la cantonada, s'adonen que no, que als seus soldats latents se'ls fot si Catalunya es queda a Espanya o se'n va.
I han retrobat, potser sense voler, el model lerrouxista: populisme barat, promeses infinites, denúncies generalitzades –massa sovint justificades–, foguerades anarquistes. Tot el que el ciutadà vol sentir, tot el que vol somniar. Casa per a tothom, feina per a tothom i per sempre, vacances pagades i ben pagades, salut per donar i per vendre, cultura a baix preu, universitat de parvulari, televisió a la carta, aparcament a peu de carrer. Ni impostos, ni taxes, ni tributs, ni contribucions. La propietat dels altres és un robatori. Que paguin ells. Els de sempre: els rics, els poderosos, els polítics, els empresaris, els famosos de la pantalla, la casta... I els corruptes, tots a la presó, amb judici ràpid i havent tornat tots els diners. Els nostres diners, els de la jubilació anticipada, els de la baixa de llarga durada, els de l'acomiadament improcedent, els de l'atur i els dels cursos de formació. Xauxa.
Mireu si els ha estat fàcil mobilitzar les masses que callen davant el procés independentista. Només calia repartir caramels a la porta de les escoles. Ja ho sabien: els costaria perdre molt de poder als ajuntaments, a les diputacions, als governs autonòmics, potser perdran l'Estat. De moment, però, el que cau de la mà dreta l'entoma la mà esquerra i tot queda a casa. Que es desfoguin, que ja tornaran a bord.
Mentrestant, els indignats es mouen, ara sí, i l'onada es pot endur aigua avall els processos i les mobilitzacions, el futur. A grans mals, grans remeis. Potser al final no haurà passat res. Al cap i a la fi, si s'ha de podar algun arbre no serà pas el seu. Les crisis serveixen per a aquestes coses. Crisi econòmica, més rics; crisi política, més poder als poderosos de sempre.
El 58, l'escriptor Vidal Cadellans –acabat de premiar amb el Nadal de novel·la per No era de los nuestros– confessava a un amic que no tenia cap esperança: Espanya passava d'uns anys en què qualsevol analfabet podia crear un ateneu cultural a uns altres en què manava un sergent condecorat.
Però qui recorda Vidal Cadellans?
