OPINIÓ
30 juny 2016 2.00 h

PP, un partit víctima de la seva ombra

El Parlament, amb la clamorosa oposició del Partit Popular, va aprovar ahir la destitució del director de l'Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. Què va fer aquest càrrec per merèixer una reprovació gairebé unànime dels diputats? Conspirar presumptament amb el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, per arruïnar la vida dels independentistes, mentint i falsificant proves que després publicarien periodistes que no es molesten a fer comprovacions. El fet que un, De Alfonso, sigui representant del poder judicial, i que l'altre, Fernández Díaz, ho sigui de l'executiu, explicita molt bé en què consisteix la separació de poders a Espanya.

Aquesta pràctica d'espiar l'adversari des del poder per mirar de desacreditar-lo s'ha fet –i es fa– en altres països occidentals, cert. La diferència és que, en aquests països, si el responsable polític és enxampat dimiteix immediatament. Però a Espanya les coses són diferents. A Espanya, el PP respon com una diva ofesa davant un article advers de la crítica i, en el súmmum del cinisme, es presenta com a víctima d'una conxorxa. Cert: gravar converses sense consentiment ni autorització judicial és un delicte. I això és el que remarca el PP. Ara, sobre el contingut de les converses que apunten a una conxorxa delictiva, res de res. Ni una paraula de penediment, ni una disculpa. Potser perquè no són pocs els que creuen que la unitat d'Espanya està per sobre de la llei. O perquè el PP encara interpreta un augment de vots com una absolució, com si les urnes ara substituïssin els tribunals. No ens ha d'estranyar: al capdavall, aquesta tesi ja la va utilitzar Francisco Camps al País Valencià. Poc després, però, va ser apartat del poder i arraconat. És el mateix camí que hauria de seguir Jorge Fernández Díaz. Immediatament.