LA RODA

Enric Marín

ENRIC MARÍN

Periodista

La quimera del canvi


DIJOUS, 30 DE JUNY DEL 2016

En l'ocàs del seu regnat l'actual rei emèrit es va referir al procés sobiranista català com una quimera. No va ser l'única ensopegada reial d'aquells dies. El cas és que, vistos els resultats electorals del cap de setmana passat, el que sembla realment quimèric és l'escenari d'un canvi a Espanya. No tant per la previsible victòria del Partit Popular, com per la prima que els populars semblen haver rebut en aquells territoris en què més casos de corrupció han aflorat des del 20-D. També per l'evident manca d'alternativa. N'hi ha prou de fer un cop d'ull a la definició cromàtica dels mapes electorals per entendre que Catalunya i el País Basc són els dos únics territoris en què el bloc dinàstic ja és un actor polític secundari. I, de fet, només a Catalunya s'expressa una voluntat de canvi inequívoca: més decantament de les preferències electorals per opcions progressistes i/o independentistes.

Que el sobiranisme és viscut com una amenaça gens quimèrica per part dels poders de l'Estat ho demostra el contingut descarnat i pornogràfic de les converses entre el ministre Fernández Díaz i el director de l'OAC, o les conseqüències judicials del 9-N. La política no és només lluita pel poder, però la qüestió del poder sempre és nuclear en tot conflicte polític. I sobirania és poder. Al cap i a la fi, la reivindicació sobiranista és exigència de poder polític, econòmic i cultural. Més poder i polítiques més democràtiques i més equitatives. Ni més ni menys. I, si pot ser, pactant un referèndum amb l'Estat. Però, tal com ja va passar amb l'Estatut, la resposta ha estat diàfana. De manera que a Catalunya les eleccions generals han tancat un parèntesi de tímides expectatives. Els pròxims mesos estaran marcats per la recuperació de la iniciativa política de l'independentisme
.