Un país incomprensible?

 30/06/2016 00:16

La paraula que més he escoltat i llegit després del 26-J és “incomprensible”. Ha sortit de la boca de polítics, periodistes, acadèmics i professionals molt preparats. Tothom ha quedat descol·locat, fins i tot el guanyador dels comicis, Mariano Rajoy, que no s’esperava recuperar tants escons. Sóc del parer que més aviat hem estat presoners d’impressions i prejudicis alimentats per les enquestes, les xarxes socials i determinades inèrcies. A més, tal com passa a l’hora d’abordar el comportament de l’electorat britànic en el referèndum del Brexit, es tendeix a posar el pilot automàtic en comptes d’escatir les claus del fenomen. Té raó el professor Joan Botella quan diu que molts periodistes i experts subestimen l’estratègia del PP, un fet que a Catalunya encara és més acusat, atès el paper lateral que els populars tenen en el sistema català de partits. Com recordava Antón Losada, pensar que la gent és llesta només quan vota el que nosaltres votem no és una manera seriosa d’analitzar.

El PP guanya perquè l’encerta en el missatge i en l’estil de la seva campanya. Una idea clara i sense variacions: “Nosaltres garantim l’ordre, frenem els experiments i aturem podemites i separatistes”. I guanya, esclar, perquè reagrupa el vot de dretes, que aquesta vegada té molts dubtes sobre Rivera, víctima de la seva inconsistència, de la bombolla mediàtica que l’afalaga i dels seus missatges ondulants (centrisme els dilluns, espanyolisme els dimecres, catalanisme light els divendres). I, finalment, guanya perquè l’esquerra apareix dividida i enfrontada. Dit això, el tancredisme de duralex de Rajoy en un camp de carxofes –que tantes bromes ha provocat– ha resultat més eficaç que els plantejaments dels savis de guàrdia.

Podem perd perquè, com li passa a C’s, acaba confonent la seva bombolla mediàtica amb la
realitat i, sobretot, perquè vol ser-ho tot a la vegada: front d’esquerres, nova socialdemocràcia, peronisme a l’europea, eurocomunistes, nebots d’Anguita, fills de Zapatero, etcètera. I, quan parla de la pàtria, també vol ser-ho tot: els que defensen “Gibraltar espanyol” (com la dreta més rància) i els que prometen referèndums per a Catalunya, Euskadi, Galícia i qui en vulgui. Alguna cosa grinyola. El de la cua vol agradar a tothom, diu una cosa i la contrària, i això crea incertesa i desconfiança en un electorat novell –poc fidel– on conviuen sensibilitats diverses, fins i tot contraposades. A més, el to arrogant i condescendent d’Iglesias esdevé un bumerang que afebleix el seu lideratge.

Penso, com Lluís Orriols i Ferran Sáez, que el Brexit no ha influït gaire en els resultats del 26-J, per dos motius: el votant mitjà espanyol passa olímpicament de la política internacional i, a més, no hi ha hagut temps material perquè el neguit provocat per l’adéu britànic a la UE hagi calat en la majoria de l’electorat. En espera de les enquestes postelectorals, em costa d’imaginar que els votants que abandonen Iglesias i els que retornen a Rajoy ho hagin fet moguts per una por ambiental a un projecte europeu més feble o més inestable. Si la por ha jugat un paper en aquesta cita electoral, hem de pensar més en la por al suposat radicalisme de Podem i la por a propostes com el referèndum català, presentat com un tabú per la majoria de mitjans amb influència sobre l’opinió pública.

No mirem tant el Regne Unit i mirem més a Catalunya. El 20-D havia semblat que l’aposta de Podem pel referèndum català ajudava a mostrar una nova mentalitat en la societat espanyola, més comprensiva amb la plurinacionalitat; al cap de mig any, la baixada espectacular de les paperetes d’Iglesias en el conjunt de l’Estat podria tenir relació també amb aquesta qüestió, sobretot si tenim en compte que en aquesta campanya s’ha parlat molt més del plet català que en l’anterior. Les famoses línies vermelles han estat posades, finalment, per un votant que potser no vol que el dret a decidir bloquegi la constitució del govern d’Espanya. Les enquestes postelectorals ens haurien de dir quant ha pesat això en la tria del ciutadà progressista. En canvi, dins de Catalunya –que es confirma altre cop com una nació política diferent– l’aposta ambigua dels comuns torna a tenir un suport ampli, tot i perdre vots, una síndrome que –salvant totes les distàncies– em recorda l’èxit d’escons de CiU en les mateixes generals del 1986 en què el Partit Reformista Democràtic impulsat per Miquel Roca (associat als convergents) va fracassar a tot Espanya. D’altra banda, a Podem li passa el mateix que a l’independentisme català: ha crescut trencant velles lògiques però li cal més musculatura.

Més enllà i més ençà d’aquestes consideracions, hi ha l’assumpte més greu d’aquests ­comicis: Com pot ser que la corrupció del Partit Popular i el compor­tament del ministre Jorge Fernández Díaz i de Daniel de Alfonso no hagin passat factura a Mariano Rajoy? La democràcia espanyola pot continuar com si res? L’elector popular dóna per bones aquestes actuacions o les ignora per sistema? Es pot fer cap reforma seriosa a Espanya sense netejar abans una infecció tan pro­funda?