OPINIÓ
30 juliol 2018 2.00 h

LA GALERIA

Superestructura

JOSEP M. LOSTE
Cal lluitar de forma intel·ligent i agosarada

A Espanya, a l’Estat espanyol, a l’autoritari, centralista i, a voltes, medieval Regne d’Espanya, recentment, a través d’un mecanisme –100% constitucional– anomenat moció de censura, hi ha hagut un canvi de govern; però tot, gairebé tot, continua igual. L’autodeterminació és satanitzada i els nostres presos polítics continuen a les presons –ara a presons molt postmodernistes, sofisticades i catalanes que semblen platós per fer-hi realitzacions, per rodar-hi films futuristes, com el Puig de les Basses o Lledoners, però encara continuen sense llibertat per motius polítics, en estat pur–. També cal assenyalar que no és el mateix el PSOE que el PP, que són coses diferents l’extrema dreta neofranquista i carpetovetònica i un centrisme “benintencionat, amb trets jacobins i contradictoris; fins i tot el llenguatge i el tarannà de l’executiu Sánchez és molt diferent que el de l’executiu Rajoy. Doncs bé: què passa en aquest sentit? Que el problema de debò, que a vegades resta amagat i no tenen o no tenim gaire en compte ni el poble català, ni la nostra –autòctona– classe política catalana, és quelcom –molt complicat i, alhora molt poderós– anomenat superestructura espanyola.

La superestructura política és un concepte –marxista i filosòfic– molt enrevessat, que a l’Estat espanyol podria definir-se com els poders atàvics i ocults de la intransigent nació castellana, de mentalitat molt medieval, que estan molt per sobre de la democràcia formal i de qualsevol govern, qualsevol executiu amb seu a la castellaníssima, antieuropea i histèrica ciutat de Madrid. La superestructura hispànica és política, econòmica, judicial, social i filosòfica i, el pitjor de tot, en els darrers temps ha esdevingut profundament esquizofrènica. Tot això ho hem de tenir molt en compte i, malauradament, a vegades considero que gran part del poble català, i alguns dels nostres polítics més emblemàtics són força cofoistes en relació amb aquesta monstruosa superestructura espanyolista que, no en tinguem cap dubte, morirà matant. Cal tenir molt present que sempre és molt millor un bri de pessimisme, totalment realista, que no pas un esbojarrat i infantil cofoisme que no fa res més que confondre i, a la llarga, desmobilitzar la societat catalana. Cal lluitar de forma intel·ligent i agosarada contra aquesta indigna superestructura espanyolista. I només hi ha una fórmula: eixamplar socialment l’independentisme, enfortir-nos de debò, lluitar contra el reaccionari nihilisme social actual i arribar, com a mínim, al 55% de partidaris de la sobirania plena amb autèntica justícia social.