Política | La qüestió catalana

La interpretació del resultat electoral

Regles de conveniència

Edició impresa Política | 30/08/2015 - 00:00h

Carles Castro


Les eleccions catalanes del 27 de setembre s'enfronten a un dilema existencial que complica més que mai la interpretació del resultat electoral. Amb el full de ruta cap a la independència de Catalunya com a eix central programàtic d'algunes forces polítiques, la victòria s'ha convertit en un concepte envoltat de controvèrsia. Amb quina majoria n'hi ha prou per emprendre un propòsit de l'envergadura de la secessió, al marge dels impediments fàctics i constitucionals? I encara que pugui semblar evident que aquesta majoria hauria de ser, com a mínim, absoluta, la discrepància arriba a la seva naturalesa. Majoria absoluta -la meitat més un- dels vots? O únicament majoria absoluta d'escons? Sense ignorar les veus que recorden que un projecte independentista exigeix una majoria reforçada; és a dir, de les magnituds que es requereixen en els processos constituents de la majoria dels Estats.

La situació catalana presenta, a més, una paradoxa curiosa. Els qui atorguen caràcter plebiscitari als comicis autonòmics del 27 de setembre -ja que substituirien la consulta que l'Estat no ha permès realitzar fins avui- consideren suficient una majoria absoluta en escons (68 o més en un Parlament de 135), encara que no li doni suport la mateixa majoria de vots. En canvi, aquells actors polítics que defensen el caràcter convencional i estrictament parlamentari de la cita electoral del 27-S s'inclinen per un recompte dels vots per mesurar el suport real de les propostes en joc (que es resumeixen a continuar a Espanya o marxar-ne per crear un nou Estat).

L'anàlisi d'aquest dilema metodològic presenta, com a mínim, dos possibles vessants:

Els precedents. El tricentenari del 1714 va posar el focus en el referèndum escocès com a model ideal de consulta pactada que, a més, no fixava mínims de participació ni de majoria. Escòcia reproduïa en certa mesura les anteriors consultes del Quebec (que van operar per la regla de la meitat més un dels vots), ja que el plebiscit escocès va incloure només un dels requisits que posteriorment va establir el Tribunal Suprem canadenc: una pregunta clara. L'altre requisit -una majoria també clara- només troba un precedent definit en el referèndum sobre la independència de Montenegro, celebrat el 2006 sota la tutela de la Unió Europea.

En aquell cas, la validesa de la consulta depenia del fet que la participació fos superior al 50% del cens i que el vot a favor de la secessió superés el 55%. El primer requisit es va complir amb escreix, ja que la participació va superar el 85%. El segon, en canvi, es va decidir per una diferència de mig punt. De fet, els escocesos van perdre un anterior referèndum, el 1979, perquè el vot afirmatiu -encara que majoritari- no va assolir llavors el 40% del cens, que va ser el requisit imposat pel Govern britànic.

En tot cas, l'aplicació a l'escenari històric català dels requisits del referèndum de Montenegro -com a fórmula que en aquell cas garantia el reconeixement internacional- barraria el pas a la independència de Catalunya. En primer lloc, perquè en cap dels comicis celebrats des del 1980 les forces teòricament sobiranistes (CiU, Esquerra Republicana i altres grups menors) no han obtingut més del 55% dels vots. I en segon, perquè encara que només acudissin a les urnes els electors nacionalistes, no suposarien més del 33% del cens; és a dir, 17 punts per sota del mínim de partici­pació.

De fet, el nacionalisme només podria enfilar-se per sobre del llistó del 55% dels sufragis amb una participació similar a la de les eleccions autonòmiques del 1992 (del 54.9%, la més baixa de totes les cites electorals catalanes). I per això, els partits nacionalistes haurien de reeditar el seu vot absolut del 2012 -un rècord històric que va reunir gairebé 1.800.000 paperetes- i aconseguir que tots els seus components fossin favorables a la ruptura amb Espanya. Per contra, si la participació s'elevés fins al 76% de les eleccions generals del 2004 (el percentatge més alt de les últimes dècades), i el sobiranisme no captés un percentatge rellevant d'aquests electors afegits, el vot nacionalista del 2012 suposaria menys del 44% dels sufragis emesos.

Projeccions de conjuntura. Les actituds dels diferents partits catalans sobre la metodologia del recompte per al 27-S no són innocents, ja que responen als seus interessos particulars, considerats sota l'experiència històrica de les eleccions autonòmiques. I la raó és molt senzilla. Tret del cas dels comicis de baixa participació o de les conteses marcades per l'elevada polarització del vot útil de centre dreta al voltant de la CiU que liderava Jordi Pujol, el nacionalisme català gairebé mai no ha superat el llistó del 50% de les paperetes emeses. Ni tan sols en els comicis del 2012, quan la suma del vot absolut dels partits sobiranistes va assolir l'esmentat rècord històric. D'aquí ve, per tant, la insistència d'uns a comptar vots, i dels altres a comptar escons.

Les projeccions que es deriven dels resultats del 2012 (vegeu gràfic adjunt) expliquen aquestes actituds. Així, en les últimes eleccions autonòmiques, el sobiranisme va obtenir 74 diputats (sis per sobre de la majoria absoluta del Parlament), però amb un 47,9% de les paperetes. És més: CiU i ERC van reunir 71 escons amb menys del 45% dels sufragis entre les dues forces.

A partir d'aquí, les projeccions reflecteixen la solidesa de la majoria absoluta parlamentària nacionalista davant qualsevol eventual deserció (per exemple dels votants d'Unió Democràtica) en els comicis del 27-S. Així, per exemple, una pèrdua de més de tres punts en el percentatge de vot del 2012 (repercutit de forma ponderada en l'extinta CiU, Esquerra i la CUP) no privaria al sobiranisme de la majoria absoluta si bé el seu percentatge de paperetes cauria per sota del 45%. De fet, fins i tot CiU i ERC separadament (sense comptabilitzar el resultat de la CUP) obtindrien una majoria absoluta ajustada, de 68 escons, amb tot just un 42% dels vots en total. Només un retrocés global superior a cinc punts sobre els resultats del 2012 (que deixés la desapareguda CiU i Esquerra amb un total del 40% de les paperetes i la CUP amb menys del 3%) privaria el nacionalisme de la majoria absoluta d'escons.

Aquestes projeccions es veuen avalades per les que es desprenen de l'última enquesta de Feedback per a La Vanguardia . Segons aquest sondeig -realitzat abans de l'acord que va propiciar la candidatura de Junts pel Sí, entre CDC i Esquerra-, una hipotètica llista unitària que inclogués també la CUP obtindria gairebé el 47% dels vots i 72 diputats (quatre per sobre de la majoria absoluta). A partir d'aquí, i segregant un percentatge de vot mínim (d'entre dos i tres punts) a favor de la CUP -que es presentarà finalment en solitari el 27 de setembre-, la llista de Junts pel Sí aconseguiria la majoria absoluta (entre 68 i 69 escons) amb fins i tot un 43% de les paperetes. De fet, el conjunt del moviment sobiranista podria assolir la majoria absoluta al Parlament de Catalunya amb un 45% dels sufragis encara que la llista unitària caigués al 42% dels vots, sempre que la CUP obtingués un mínim del 3%. En aquesta conjuntura, Junts pel Sí sumaria 67 diputats i l'esquerra radical independentista, dos.

La majoria absoluta sobiranista només perillaria si Junts pel Sí obtingués menys del 42% de les paperetes i el conjunt del vot per la independència no sumés més del 44%. En aquest cas, els dos escons de la CUP resultarien insuficients per fer la meitat més un de la Cambra, ja que la candidatura de Romeva, Mas i Junqueras es quedaria en 65 diputats. Un escenari que lliuraria la clau de la majoria als tres diputats que podria obtenir Unió Democràtica.

En vista d'aquestes correla­cions imaginàries, no és estranya la disputa procedimental entre comptar vots o comptabilitzar escons. Només aquesta darrera opció sembla capaç de salvar el sobiranisme d'una possible derrota política.