I arribarà l'octubre...

La Vanguardia en català | 30/08/2015 - 00:00h


Daniel Fernández


Últim diumenge d'agost i ja gairebé estem el setembre, que aquest any ve amb sobrecàrrega històrica i saturat de política, de partits, d'electoralisme i fins i tot de demagògia. Res, d'altra banda, gaire aliè a la majoria de les campanyes electorals que ja hem viscut, per més que hi hagi nous actors a l'escenari i que la representació teatral incorpori algunes novetats i aspiri a una catarsi col·lectiva després de la baixada del teló, com correspon a una bona funció, encara que no compleixi aquesta obra les regles de la tragèdia segons Aristòtil. En fi, el setembre és mes de retorns i propòsits de canvi, així que no és mal moment per exercir la democràcia i votar, encara que aquest darrer diumenge d'agost no sàpiga un a qui votarà o a què i per a què, perquè si molts són els convençuts, tinc per a mi que també són molts els confusos i dispersos. I fins i tot els farts. Perquè no pocs ciutadans viuen la seva vida sense escoltar altres veus que les del seu interès particular, que els sembla fora de l'abast dels polítics, als que silenciosament els demanen que els deixin conti­nuar amb les seves existències i feines i que no enredin massa. Una mica així com deixar viure i que els deixin viure. Un ordre de les coses basat en un edifici institucional més o menys sòlid, previsible, que permeti i no destorbi els negocis de la gent. Urnes i impostos. La llibertat i el deure.

Aquesta vegada no es tracta de triar un president de la Generalitat i un programa de govern, encara que formalment sí, és clar, però tots sabem que votem una altra cosa. Un plebiscit, no tampoc. Això seria ofendre la intel·ligència i fins i tot el necessari decòrum democràtic. Potser estem votant qui haurà d'assumir els nous "fets d'octubre" i intentar parlar amb el Govern espanyol (encara que aquest Govern del Partit Popular estigui també en els mesos finals de la seva gestió) o qui haurà d'asseure's a esperar que el nou govern del Regne, després de les generals, s'avingui a dialogar i a pactar alguna cosa. Ara sí un plebiscit, o una reforma federal o confederal de l'Estat, ­però llavors necessitaríem una majoria molt àmplia i gran capacitat de consens, contra la qual s'han aplicat tiris i troians durant aquests últims anys. Temps d'incertesa, d'il·lusions i d'embafaments. I tot i això, i malgrat tot, la vida seguirà i seguirà la política. I continuaran caient els dies i les setmanes i els mesos. Passarà el setembre i arribarà l'octubre i hi haurà nou govern de l'autonomia catalana, que ja veurem com governarà (o fins i tot si ho ­farà) i amb quin programa i quins suports.

En tot cas, els de la meva gene­ració valorem sobre manera poder votar. Aquest acte que canvia o confirma go­vernants i que al final transforma la nostra realitat, encara que els grans canvis sempre siguin altres, els derivats de l'educació i d'una manera de llegir i interpretar el passat i desitjar el futur. En aquest sentit, la visió d'Espanya com un Estat gairebé fallit i d'una Catalunya que només aconseguirà la seva plenitud quan arribi a ser Estat sembla ara, lamentablement, el pensament dominant. O potser és el sentiment no sé si dominant però sí molt estès. Contra la lògica de construir més Europa i, em temo, fins i tot contra el sentit dels temps, que no semblen propicis a aventures secessionistes en el si de la Unió. O potser sí, potser anem cap a una Europa de les regions sense estat. Un cop més, es veurà. Però sens dubte que sigui el que sigui el que porti el futur serà fill del pacte i la negociació, si no del consens. I als ciutadans del comú ens tocarà votar i poc més, perquè les manifestacions influeixen però no omplen les urnes ni formen governs. I mentre passa el temps, de vegades accelerat, però sempre mesurat, caldrà recórrer també al sentit comú i explicar el que semblen obvietats. Perquè es parla per exemple de "llista única" per referir-nos a una llista unitària de l'independentisme que ni tan sols no és l'única opció independentista que pot ser votada, molt menys l'única llista que es presenta. Temps sense matisos ni ­reflexió.

Acabem amb música, que encara és estiu. I notem que les coses de vegades no són el que semblen. L'any 2006 la MTV va elegir millor vídeo rock de l'any el Wake me up when september ends, de Green Day. El va dirigir Sam Bayer i actuaven Jamie Bell i Evan Rachel Word i estava ambientat en part en la guerra de l'Iraq, amb el que molta gent va interpretar que aquest desig de despertar només quan hagués acabat el setembre era una crítica al pensament bel·licista americà dominant després dels atacs a les Torres Bessones el 2001. En realitat, la cançó és l'única peça personal dins de l'àlbum American idiot, una òpera rock protagonitzada per Jesus of Suburbia, crítica, entre altres coses, amb l'Amèrica idiotitzada pels mitjans i la propaganda. Resulta que el pare de Billie Joe Armstrong, el cantant i líder de Green Day, va morir quan el músic tenia deu anys, al setembre. Billie Joe es va tancar a la seva habitació després del funeral i, quan la mare va anar a buscar-lo, li va dir que el despertés quan hagués passat el setembre¿ Despertarem quan passi el setembre. I escoltarem què queda de la cançó.