EL RADAR

JOAN CAÑETE BAYLE

Periodista

L'estiu del procés

@jcbayle

El 27-S no dóna treva als catalans de vacances a (la resta de) Espanya: "Tu que ets català..."


DISSABTE, 29 D'AGOST DEL 2015 - 20.46 H

Una escena es dóna milers de vegades aquest estiu, al nord, el sud, l’est i l’oest, al poble i a la capital, a la platja i al camp, en deserts remots i en muntanyes llunyanes, perquè allà en el món on hi hagi un lloc que pugui fotografiar-se sempre apareix un matrimoni de catalans i un de Madrit units pel destí. És aquesta: l’estiuejant català que arriba, que enterra els pantalons llargs al fons de l’armari, que entra al bar, que demana una canya, que gaudeix per endavant de la tapa gratis que l’acompanyarà, que respira fondo, vacances, per fi adéu a la rutina, al treball, a les mateixes cares i les mateixes converses, i llavors se sent el cosí, o l’amic, o el parent llunyà, o el cambrer sense complexos que ha reconegut l’accent: «Però a veure, tu que ets català, ¿què és el que passa amb això del procés?». Glups. Una altra ­canya, per favor, i el compte, per separat, cadascú el que és seu.


Aquest és l’estiu del procés per a milers de catalans que, com cada any, passen les vacances amb parents i amics de (la resta de) Espanya, i per als que comparteixen taula i estovalles, creuer o seient d’autocar amb altres habitants de la pell de toro, des de la Cinquena Avinguda fins a la Galeria dels Uffizi. «Estic passant les meves vacances a Granada. Ja em van advertir que aquí tots em preguntarien sobre què passa a Catalunya», escrivia Xavier Serra, professor d’institut de Girona.


Això sempre ha acostumat a ser així, coses del cafè per a tothom, del peix al cove i d’amagar els problemes polítics sota l’alfombra: anar al poble de vacances suposava ser etiquetats com «els catalans» i embrancar-se en converses que amb variants sempre eren la mateixa: no, a Catalunya no ens tirem l’idioma pel cap al carrer; no, no es tracta de fer la punyeta o de diferenciar-se perquè sí, hi ha una cultura, hi ha un idioma, hi ha una història, hi ha un «problema d’encaix».


Però el procés és una altra cosa. El procés, com el desodorant, mai abandona el català, tant és que sigui hiperventilat, convençut, dubitatiu, escèptic, contrari, indiferent, fastiguejat o passota. «¿Ets català, no? Digue’m, ¿què li passa a Mas? ¿Tot aquest merder només per continuar manant ell i els Pujol?». Per al procés no hi ha vacances, i menys aquest any, amb l’11-S el primer dia de campanya, amb el 27-S en què ens comptarem (vots, escons, aquest és un altre assumpte).


«¿Per què els catalans us en voleu anar d’Espanya? ¿No estem millor tots junts?». Parapetat darrere de la broqueta de truita, el cunyat cita la Constitució, les intolerables demandes del nacionalisme excloent, les prebendes que Catalunya sempre busca arrencar. No hi ha millor sort amb la cosina a qui agrada confluir amb cercles i marees: accepta que els catalans tenen dret a decidir què volen ser i fer, però critica el pacte amb la casta autòctona, aquella abraçada de l’esquerra independentista amb la llotja del Palau de la Música sota les alfombres del qual, segons sembla, cabia la col·lecció sencera de descapotables del Júnior. Gairebé tots, per a desesperació del català no sobiranista, usen català com a sinònim d’independentista i/o nacionalista. I més d’un deu haver escoltat al final de la conversa –que sol ser una barreja de seny i bonhomia, és a dir, tot allò oposat a la classe política– aquella frase tan, tan... «Per ser català, es pot parlar amb tu». És un elogi, de debò.


L’intent de buscar altres temes (que n’hi ha per a estona amb Rato i la Gürtel i la Púnica, amb els socialistes de Madrid, el tema del jurat de Masterchef no té nom) fracassa. Quan el trident Mas, Junqueras i Romeva amenaça d’aclaparar per golejada, l’estiuejant culer treu la seva arma secreta: el triplet, l’altre trident, la mare de tots els canvis de tema. Però no. El procés es metamorfosa, tot ho impregna, sap de tot: «Ja em diràs en quina Lliga jugarà el Barça...».


I si així ha sigut l’estiu, com serà la tardor
.